L'odi a la classe obrera (1): Una meta burgesa del segle XXI

El Gonzalo i l'Elena compleixen una meta burgesa: tindran un pis propi (de lloguer). El projecte, tant temps postergat, es fa realitat. Porten vuit anys de nòvios. Han vist caure moltes parelles d'amics mentre s'obcecaven en seguir endavant.

zentauroepp1922042 relato verano180808182950

zentauroepp1922042 relato verano180808182950 / FERRAN NADEU

4
Es llegeix en minuts
Juan Soto Ivars
Juan Soto Ivars

Escriptor i periodista

ver +

► Llegiu també els altres capítols dels relats d’estiu

relats d’estiu

Per a Tomás i Susana

Però totes les alegries i les baralles, tots els secrets, totes les confidències, tot el sexe i l’avorriment de l’expedient queden repartits en dos escenaris: el pis compartit d’ell, ocupat per uns altres tres tipus, caòtic i pestilent, i el pis compartit d’ella, d’una pulcritud i neteja properes a la psicosi i ocupat per dues noies en permanent rotació.

Es van dir des del principi que no és manera de viure l’amor això de tenir dues cases, i molt menys dues habitacions a dos pisos sense intimitat, separats per catorze estacions de metro. Sempre van voler viure junts però el segle XXI s’interposava en els seus plans. Aquests vuit anys, des de 2010 fins a 2018, han sigut un rosari de treballar i de moure’s: un gimnàs per fer-se forts en el vendaval del capitalisme global; una pila d’hores sense seguretat, ni social ni de l’altra; una clínica de bellesa on s’han depilat les celles a la llum de les pantalles dels ordinadors (oh, ironia marxista, aquests burgesos també són els amos dels mitjans de producció) sense rebre si més no el premi d’un pis on estar quiets i acaronar-se.

No és manera de viure l’amor això de tenir dues cases, i molt menys dues habitacions a dos pisos sense intimitat

Barcelona, ‘bona si la bossa sona’, ciutat netament burgesa, eixamplada amb l’or ensucrat de les colònies, és dolenta per al burgès del segle XXI. El primer tram de la dècada no podien costejar-se un pis perquè no guanyaven prou diners en plena crisi, i el segon va ser encara pitjor: havien aconseguit cert estatus mileurista, però de setmana en setmana van veure com el preu dels lloguers s’enlairava fins a l’infinit i més enllà. Deixar-ho per a més endavant era alhora la condició de la supervivència precària i una trampa mortal. Van córrer una marató contra el rellotge del mercat immobiliari i van perdre totes les etapes. L’Elena amb l’angoixa de no saber si continuaran comprant-li els seus projectes freelance de publicitat viral, perquè la competència és atroç i hi ha molt cabró que tira els preus per terra; el Gonzalo sense saber si aquesta novel·la que escriu donarà per passar de miserable a pobre, mentre ven petits articles a tres o quatre revistes el pagament dels quals arriba amb prou feines per costejar la pizza congelada i la punyetera habitació. ¡Ah, burgesos d’aquest segle!

Una tarda, fa dues setmanes, el Gonzalo tecleja malhumorat la ressenya sobre el llibre d’un cabró a qui li va de meravella. El Gonzalo l’odia com només un escriptor precari pot odiar un altre escriptor precari: amb la deformació miop de la retina que porta el Gonzalo a envejar, perquè creu que l’altre escriptor precari és menys precari que ell. Llavors, sona el telèfon. És l’Elena, prou radiant com perquè el Gonzalo senti que el mal humor baixa tres o quatre plantes cap al soterrani final. Digue’m, diu sec, vol tallar les seves efusions. Un dels companys de pis del Gonzalo, el nom del qual quedarà en el més estricte anonimat, colpeja el seu baix elèctric a l’habitació del costat, però sent que l’Elena diu amb tota claredat: tenim pis, i així és com la catifa de la realitat canvia de terra de la nit al dia.

Han buscat vivenda durant molt de temps i a la fi apareix la ganga a l’altre costat d’una cantonada. No està malament, explica ella

Notícies relacionades

L’han buscat (el cert és que només l’ha buscat ella, tot i que ell fingia buscar i fracassar) durant molt de temps i a la fi apareix la ganga a l’altre costat d’una cantonada. El pis no està malament, explica ella, anticipant-se a la possible crítica de qui treballa per quatre duros criticant el personal. No és gaire gran, però té dues plantes i un pati del qual es pot treure partit. ¿El preu? Exactament el que buscàvem, vuit-cents al mes. No tindran un despatx per a cada un, però hi ha una racó entre la sala d’estar i l’escala on cap perfectament una taula perquè ell pugui escriure. ¿L’has anat a veure? Vaig córrer a mirar perquè aquestes ofertes duren un no-res i he dit als de la immobiliària que ens el quedem. Perdona’m que no t’hagi consultat, però el pis t’encantarà.

El Gonzalo penja el telèfon després de remugar que està content. Vuit-cents euros és el que paguen per les seves habitacions, si s’ajunta. Una lleu alegria vola com una mosca mentre el company continua colpejant el seu baix. Tenen un pis. Els estalvis durament palanquejats aniran a parar a la fiança paranoica i a una reforma que, segons l’Elena, serà necessària perquè el pis es converteixi en un niu d’amor.