Històries de P. (1): Els psicotròpics

► Llegiu també els altres capítols dels relats d’estiu

relats d’estiu

“Vostè no se’n deu recordar” – va dir l’Enric Picart – “tot i que potser sí que se’n recorda, perquè bé que m’imagino que no passa tanta gent per aquí, o potser sí que hi passa, però vull dir que hi passa per coses importants i que si són importants per a tota aquesta gent també ho han de ser per a vostès, els que treballen aquí”. És així com el vaig conèixer. De fet, ell tenia raó i ja l’havia conegut abans, però no el recordava amb nitidesa, tot i que he de dir que l’hauria d’haver reconegut perquè no era un personatge que pogués passar desapercebut. Més ben dit. Sí que hi passava. Es confonia entre la gent com es confon el cotxe de la funerària – a dalt, al sostre, en una mena de rètol com els de la policia, hi ha unes lletres que diuen “Serveis judicials” i sembla una furgoneta qualsevol – quan un dia de cada dia circula pels carrers, una furgoneta qualsevol que, si t’hi fixes, no és pas com les altres sinó un vehicle que transporta un cadàver o que el va a buscar al dipòsit del Trueta o al del Santa Caterina per dur-lo aquí. I després, aquí, l’arreglem i tot això i fem els papers amb la família, que és el que jo vaig fer, pel que sembla, amb el pare de l’Enric Picart. “Se n’ha de recordar, sí. Fa unes setmanes. El meu pare”. Vaig dir que sí, al final, perquè no m’atabalés més, i va ser un error. De fet, a hores d’ara, encara no sé si va ser un error. En tot cas, va ser l’inici de tot el que va venir després. Si me l’hagués tret de sobre, potser no m’hauria atabalat mai més i ara segur que no el trobaria a faltar ni res de tot això que passa quan algú que t’acabes estimant desapareix de sobte, però el cert és que aquell dia vaig dir que recordava el seu pare i que l’acompanyava en el sentiment, tot i els dies que feia que l’havíem enterrat. “No el vam enterrar” – va dir l’Enric Picart – “el vam cremar”. Potser sí que el vam cremar, però, ho repeteixo, no ho tenia present, aleshores. I després, el dia que el vaig conèixer, l’Enric Picart em va dir que recordava molt la cerimònia de comiat del seu pare i que sempre estaria agraït a la funerària per un acte tan delicat i tan poètic.

Notícies relacionades

Selene i els quatre elements (1): Gaia, la terra

Un conte de vampirs (i 7): Tots tenim ullals | Text i podcast

Va dir “delicat” i “poètic”, que és una manera una mica salvatge de descriure l’escena. “Era jo sol a la sala i trobo que era massa gran per a mi tot sol, però aquella senyoreta va ser tan amable. Va parlar com si la sala estigués plena i hi va haver música i tot, ara no sé quina música, però era música de funeral”. Més tard, quan l’Enric Picart va ser fora, vaig preguntar a l’Elisa si era ella, aquella “senyoreta”, i em va dir que sí i em va confirmar que va fer de mestre de cerimònies, que és el que fem quan no omplim papers i quan no obrim el catàleg de les caixes i dels recordatoris. “Va ser estrany”, em va dir l’Elisa. “El que jo voldria saber” – va dir l’Enric Picart – “és si és cert que els psicotròpics vénen del Tròpic”. Li vaig dir que la veritat és que no en tenia ni idea, però que més aviat tot em feia pensar que els psicotròpics eren substàncies farmacològiques que no tenien res a veure, necessàriament, amb una localització geogràfica. Em va enganxar al taulell, allà on rebem les visites i on indiquem la sala de vetlla corresponent, i suposo que va pensar, en veure un ordinador, que jo tenia accés a Internet i que segur que en alguna pàgina ho trobaria. “Segur que sí”, va fer l’Enric Picart, “segur que sí; ho he llegit en algun lloc que ara no sé, però segur que venen del Tròpic, i és per això que es diuen psicotròpics”. Amb el que sabeu fins ara, el més fàcil és imaginar que se n’acabava de prendre un, o tota una capsa sencera de pastilles, però no, de cap manera. L’Enric Picart era així. Ho vaig anar descobrint al llarg dels dies que van venir després.

. “Li agrairé molt”, em va dir, “si és tan amable de confirmar-m’ho; li pagaré un tallat”. Li vaig dir que tenia feina i que si podia tornar l’endemà, que segur que li podria donar una informació fiable, però ell va dir que no, que es quedaria a la sala d’espera i que quan pogués l’anés a trobar. Vaig continuar atenent les famílies que havien de triar la caixa i el recordatori, i, com que veia que l’Enric Picart no s’anava, vaig acabar consultant l’ordinador. Efectivament, els psicotròpics no es diuen així perquè procedeixin del Tròpic sinó que fan que el món doni voltes, si te’ls prens, o alguna cosa per l’estil, que es veu que ve del grec, em penso. Vaig anar a trobar-lo i li vaig comunicar la notícia. “Em penso que s’equivoca” – va fer l’Enric Picart – “o que t’equivoques, perquè et puc dir de tu, ¿no?”. ".