"El comerç de proximitat es defensa comprant al barri"

Tres botiguers de tres generacions diferents reflexionen per a EL PERIÓDICO sobre els reptes i les oportunitats que té el sector a Barcelona, que aquest any ostenta la primera Capitalitat Europea del Comerç Local.

El Jaume és un clàssic en alguns aspectes (tercera generació d’artesans del pa per via materna, dels temps en què els oficis s’heretaven), però "estrany i atípic" en d’altres. "Després de tants anys, veus que o bé dones al públic tot el que demana, al preu de tornar-te boig o haver de fitxar molt equip, o bé poses límits, com he fet jo", adverteix. Es refereix als seus horaris al Forn Giralt (tanca al migdia i no obre els diumenges), i a la seva decisió d’elaborar algunes de les seves especialitats (com el llonguet elegit Millor de Catalunya fa cinc anys, o el de 100% espelta, entre d’altres) només determinats dies de la setmana. S’aixeca a les 4.00 hores per garantir la petita producció que li permet viure, sense "fer-se ric", però mantenint altres passions, com esquiar o haver sortit molt, confessa.

Mig segle rere un taulell fa d’ell un analista avantatjat del sector. Fa unes dècades el seu petit carrer, Ruiz del Padrón, aglutinava tota mena de botigues i serveis. Ara només hi ha el seu forn i un parell de tallers. "El comerç es concentra al passeig Maragall, allà quan tanca una botiga n’obre una altra", és a dir, els grans eixos són els grans epicentres de la vida comercial dels barris, mentre els carrers secundaris i de l’entorn es buiden d’activitat.

Al Forn Giralt la gent hi acudeix expressament, fins i tot caminant una tirada, perquè el seu pa s’ho val. També les seves pastes, i alguns pastissos que van introduir amb el fitxatge fa tres anys del professional que ara serà el seu relleu natural. Juntament amb les dues dependentes de l’establiment, han apostat pel model cooperatiu per donar continuïtat al comerç, en el qual continuarà implicat (en les compres), igual com la seva dona en la comptabilitat. Viure a sobre del local facilita aquesta logística, igual que l’ha ajudat aquests anys a mantenir un horari que feia obligada una petita migdiada després del dinar.

Seguir amb la saga

Mirant enrere, explica que no va ser vocacional, però que de manera natural i en una conjuntura de crisi als anys 70 va decidir seguir amb la saga de forners. "Jo vaig néixer un dissabte a les tres de la tarda, i fins a la una la meva mare havia estat despatxant pa", rememora el Jaume. Una cosa que, de moment, les seves filles no contemplen.

És crític amb el panorama sectorial, emfatitzant que fa 50 anys hi havia 650 agremiats, mentre que ara en queda tot just una quarta part: "Som 165 forns". Per contra, hi ha "punts de venda" a tot arreu, perquè creu que "no es fa complir la normativa" i es ven molt pa de baixa qualitat. Però el mestre artesà també té retrets per als qui reivindiquen botigues de barri sense mullar-se: "El comerç de proximitat es defensa anant a comprar; el veïnat ha de ser client, si tots van al súper a buscar pa, els forns s’acabaran", exemplifica.

I si el local del Jaume conserva encara maquinària de l’any 1951, un forn de 1963 i les rajoles i les prestatgeries originals, el que des de fa molt poc regenta Sandra González suposa just l’oposat. L’emprenedora injecta nova energia a l’eix Cor d’Horta, al debutar a peu de carrer després de forjar el seu negoci online. No és comú que amb 47 anys algú faci el salt al comerç, però en el seu cas la trajectòria convidava a fer-ho. S’integra en aquesta quarta part de l’oferta barcelonina oberta des del 2020. I en un dels districtes amb més rotació, ja que l’antiguitat mitjana és de 17,1 anys.

Durant 16 anys va treballar en el sector del turisme, i va tenir un lloc de responsabilitat al portal Atrápalo, al qual dedicava moltes hores de feina al dia. Cansada del continu estrès, va començar a oxigenar-se cosint i fent braçalets com a hobby, però la passió va acabar sent professió autodidacta, quan els seus bolsos i complements van trobar un públic entusiasta. Treballa amb teixits que solen ser excedents d’altres tallers, amb un estoc limitat i poques unitats, de manera que acaben sent peces molt originals.

Experta en ecommerce, va poder desenvolupar el concepte d’Amà primer en un coworking, i durant uns anys en mitja jornada compatible amb una altra activitat en el sector per garantir els seus ingressos. Però fa poc va fer un nou cop de volant i es va implicar al 100% en el seu negoci, impulsada per una subvenció municipal de Barcelona Activa de 20.000 euros dins el programa Amunt Persianes! per dinamitzar locals comercials. Va haver d’aportar una altra part, però va aconseguir un gran local (Baixada de la Plana, 89) a preu raonable en una zona ara una mica adormida per les obres i el trasllat del mercat municipal, però que es reactivarà a curt termini.

De moment, a més de l’espai de botiga (amb creacions pròpies i d’altres firmes artesanals, de la bijuteria als complements) els seus tallers i activitats exerceixen de reclam perquè arribi públic d’altres barris. Tant sobre costura o brodat com per crear tònics facials naturals, sempre de la mà d’algun professional especialitzat. L’important és que siguin tasques que després un podrà fer a casa amb les seves pròpies mans. L’espai físic és important per al client que arriba amb un encàrrec i vol "tocar el teixit que escull".

¿És un exercici de risc obrir una botiga avui dia en un barri no cèntric? "No és fàcil, qualsevol que ho faci ha de tenir recolzament online, funcionar només amb la venda a peu de carrer és molt complicat", destaca. Suposa molts costos i moltes variables, sobretot si un no està en una ubicació top, reflexiona. Però, a la seva edat, la maduresa influeix en l’ordre de prioritats. De nou torna a invertir moltes hores a la feina, fins a 12 al dia, però d’una manera molt diferent. Havia residit a Gràcia i a Sants, però des de fa uns anys viu a Horta per la qualitat de les seves escoles. "Això és com un poble. M’he tornat una radical del meu barri, tot i que han anat tancant molts negocis jo volia apostar per la zona i és molt còmode poder ser a prop de casa, tot i que treballi més hores".

Des d’aquest entusiasme, va formar part el cap de setmana passat de la fira de comerç a Glòries que va donar la sortida a les activitats de la celebració de Barcelona Capital Europea del Comerç de Proximitat 2026.

Viure a prop de la feina

També és clau viure a prop de la feina –per qualitat de vida i la necessitat d’estirar les jornades quan fa falta– per a la libanesa Sylvie Layal Nakle, de 33 anys, i que ha llançat doblement l’àncora al Raval. Fa una dècada que viu a Barcelona, on va estudiar Art i ha treballat al sector cultural i cinematogràfic. Però la seva àvia va ser pionera a portar la gastronomia del Líban a Costa d’Ivori a l’emigrar, i el seu pare va seguir una tradició que també bullia a les venes.

Així que va veure la manera de curullar les dues vocacions, l’art i la restauració al seu Nūn Cafe Cultural del carrer de Valldonzella, 52, fa més d’un any. Va aterrar gràcies a la capitalització del seu atur i a un crèdit bancari que va poder obtenir amb ajuda de Barcelona Activa, que la va instruir a crear un pla de negoci. En aquest multicultural barri de Ciutat Vella creu haver trobat l’ecosistema idoni, perquè conflueix un alt volum de població estrangera (per sobre del 53%) amb un ambient cultural que propicien equipaments com el Macba o el CCCB.

Cal remarcar que la presència de propietaris de comerços de nacionalitat forana continua creixent a la ciutat, i en alguns àmbits com l’alimentació i les begudes ja és majoritari (50,9%, segons l’Enquesta de Comerç 2024). Arriba al 43,2% en el capítol de fruites i verdures, el 27,5% en pa i pastisseria, el 80% en basars, el 56,3% en informàtica i telefonia, el 56,4% en souvenirs... I la Sylvie s’alinea en aquesta nova generació de comerciants, que busca reunir a les seves taules tant clients locals com de la resta del món.

Notícies relacionades

Erasmus+, un model d’èxit encara lluny de l’abast de tothom

Barcelona es lliura a la novel·la romàntica juvenil i ‘young adult’

La seva proposta es basa en els snacks libanesos, que broda, amb una carta informal que al seu menú de migdia suma plats d’especialitat, que van rotant. Però entre les seves parets es couen també tallers vinculats a diferents àmbits artístics, projeccions de cine, competicions de jocs de taula i xerrades, també amb ingredient polític. Perquè algunes de les seves iniciatives serveixen per recollir fons per a les causes de Palestina i el Líban, per la qual cosa és freqüent que treballi amb artistes d’aquests orígens.

Les dificultats que enumera per ser comerciant jove a Barcelona són variades. Des de la financera fins al preu dels locals. Ella va haver d’optar per un sense finestrals a la sala principal, cosa que li suposa que els seus ingressos decauen a l’estiu. "No puc tenir terrassa i la gent busca llavors espais més exteriors", lamenta. Però "era el que podia pagar" en una ciutat on set de cada deu locals estan en règim de lloguer. El conjunt de Ciutat Vella cotitza a una mitjana de 33 euros/m2, amb dades del 2024. Amb esforç, ha fet seu el local i està satisfeta. Fins i tot amb algunes jornades de 13 hores diàries i moltes hores en solitari, però amb el recolzament d’alguns amics. Ara tanca diumenge i dilluns, però té encarrilat el negoci i s’ha integrat a l’associacionisme comercial d’un Raval que es reinventa diàriament.