CONTEXT

Amor lliure i responsable

L’única clàusula que val és: parlem, revisem, cuidem-nos. I per a això no necessitem la IA

Fa uns dies, sortint del cine, després d’haver vist una pel·lícula romàntica amb molt clixé i molt de sucre, el meu acompanyant em va deixar anar: "No t’ha agradat, ¿oi? És clar, tu no creus en l’amor". Em vaig quedar parada. ¿Perdona? ¿Com que no crec en l’amor? ¿Per què? ¿Perquè estic soltera? ¿Perquè no visc en parella, no tinc fills i no vaig firmar cap contracte d’exclusivitat emocional? ¿Això ja em deixa fora del club de l’amor veritable? Ja n’hi ha prou. Ja n’hi ha prou de pensar que les úniques relacions vàlides són les monògames, normatives i beneïdes per Déu. Fa anys que exploro altres maneres d’estimar. Relacions obertes, anarquia relacional, poliamor, sexe sense exclusivitat i amor sense sexe i, sincerament, he trobat més veritat, més tendresa i més responsabilitat emocional en moltes d’aquestes persones anomenades "liberals" que en moltes parelles tancades i barrades que se suporten per por d’estar soles o per no arribar a final de mes. Hi ha gent que està molt despistada. Confon amor amb sexe, llibertat amb caos o plaer amb promiscuïtat. I el que se’ns oblida és que totes les relacions tenen regles, fins i tot les més tradicionals. Només que en les monògames solen venir de sèrie, com si fossin naturals. Ningú les pacta, però existeixen: exclusivitat sexual, emocional, i que no se t’acudi mirar algú altre amb desig, que llavors no és amor, és traïció. Doncs no, no tot és llibertinatge sense control, sinó més aviat el contrari.

En el món liberal hi ha moltes normes, però cada vincle es fa les seves. No existeix una plantilla universal com en la monogàmia tradicional. Perquè si en el món monògam també es negociessin de veritat els límits, la cosa seria molt diferent. Aquí es parla, es pacta, es revisa. Hi ha acords, converses infinites i un nivell de responsabilitat afectiva que molts cops brilla per la seva absència en relacions més "convencionals". Ara, d’allà a haver de firmar un contracte amb clàusules com si estiguéssim llogant una plaça de pàrquing (com proposa la web de cites Wyylde), doncs potser ens estem passant. Al final, l’única clàusula que val és: parlem, revisem, cuidem-nos. I per a això no necessitem cap intel·ligència artificial que ens infantilitzi. ¿Vam quedar que no dormíem amb ningú? Doncs, si un dia em ve de gust, ho parlem. ¿Vam quedar que ningú venia a casa a sopar? Doncs, si de sobte t’enamores, es renegocia. Les relacions canvien, com nosaltres. El que t’agradava fa tres anys, ara et fa mandra. El que un dia era impensable, de sobte té sentit. I sí, ho dic clar: la monogàmia, com a sistema tancat i obligatori, em sembla una presó emocional. Un "t’estimo tant que no pots estimar ningú més". Un "si em desitges, no pots desitjar ningú més". Això no és amor, és inseguretat institucionalitzada. Que cada un es munti el puzle com vulgui. L’important no és quants, ni com, ni amb quina freqüència. L’important és estimar bé. Estimar bonic. Estimar sense corretja.

Temes:

Entendre + les relacions i la sexualitat Intel Cine

Inicia sessió 0 Comentaris