Rebentar la festa

Són minoria i, en contraposició, són moltes les poblacions catalanes que han celebrat les festes sense incidents, però no amb tranquil·litat. És difícil abandonar-te al gaudi, la lleugeresa i la despreocupació que comporta l’estiu i la festa major quan saps que hi ha qui disfruta rebentant la festa.

La inseguretat és la combinació del risc real i el risc percebut i els ajuntaments han trobat en la contractació de seguretat privada la manera d’esmorteir-les totes dues.

Notícies relacionades

La patronal catalana titlla de "presa de pèl" l’oferta del BBVA

L’eòlica pitja l’accelerador

Rebentar la festa com a símbol de poder, com a vehiculació de la ràbia continguda o com a sublimació del narcisisme 5.0. És igual quina sigui la motivació dels joves violents, pot ser una barreja de totes aquestes o cap en particular. També això últim conforma la seva particular realitat: mostren actituds violentes sense ni tan sols saber per què. Sense causa, sense ganes, perquè sí o ¿per què no? La violència no només no penalitza socialment –per a un jove no hi ha més societat que la de la seva tribu, el seu grup d’iguals– sinó que dona galons. Els populars no són els que eviten la bronca sinó els que la provoquen. Provocar una baralla el 2024 és sinònim de mostrar-la. De res serveix fer-ho si no ho veuen milers de persones. Ells no es barallen, produeixen una baralla. És la gran diferència.

I nosaltres, consumidors passius i compulsius de contingut, els donem visualitzacions. Som el seu públic necessari. Gasolina per al seu ego. Notorietat efímera. Fallen les polítiques públiques. Falla la pedagogia entorn de la cultura de la pau. Falla el nostre voyeurisme digital desmesurat. I fallen els violents, per descomptat.