Endimoniat xarlatà polític

L’octubre de 2022 va ser condemnat a quatre mesos per desacatament i desobediència, però va anar allargant el procés amb apel·lacions fins que, ara, un jutge federal ha decidit que ja n’hi havia prou, que la sentència era ferma i que havia d’entrar a la presó el proper dia 1 de juliol. Veurem què passa. Veurem quina una se n’empesca, el senyor Bannon, especialista consumat a tirar la pedra i amagar la mà. En aquell mateix gener de 2021 va evitar una condemna per frau gràcies a la intervenció divina (bé, presidencial!) de Trump. Just abans de deixar el càrrec, si no vols per força, va concedir un indult a qui havia estat el cervell de la campanya electoral de 2016. La condemna hi era, però també l’indult de l’amic, amb qui va tenir temps de dissenyar l’estratègia del "nacionalisme econòmic" (l’eufemisme preferit de Bannon per no dir supremacisme blanc), o de comentar que davant els atacs neonazis de Charlottesville (el 2017) totes les parts tenien una mica de culpa en la trifulga revestida de tragèdia.

Després, Trump es va enfadar amb Bannon perquè l’assessor havia dit que la filla Ivanka era "un totxo", però també van tornar a ser col·legues quan Bannon va participar activament en la campanya electoral per al Congrés i el Senat (l’anomenada Midterm, a mig camí del mandat presidencial, el 2018) i, sobretot, en l’estratègia per fer creure que la victòria de Biden era espúria i que calia un assalt al Capitoli i un cop d’Estat per revertir-la.

Estafador

Cal recordar que la pena que Trump va perdonar no era cap nimietat. Recordaran que una de les idees folles del president va ser construir un mur al llarg de tota la frontera amb Mèxic. Per tal d’evitar excessives despeses al contribuent, Steve Bannon i uns quants amics més es van inventar la campanya We Build the Wall, que consistia a recaptar fons dels ciutadans compromesos i conscienciats contra la invasió dels mexicans i d’altres enemics de la raça ària. Tot i que va prometre que el gest era altruista, la veritat és que Bannon es va embutxacar un milió de dòlars, la qual cosa, com és fàcil d’entendre, no solament era un delicte, sinó una estafa descarada als compatriotes blancs que van comprar el seu ideari.

Notícies relacionades

"Si no fos per la meva mare i la teràpia, seria a la presó"

Catalunya necessita 20.000 pisos socials a l’any i només en construeix 1.200

El personatge és així. Podríem dir-ne, com a mínim, amoral. També hiperactiu i calculador, sota l’aparença d’un d’aquells vagabunds amb barba de tres dies a qui una ànima caritativa donaria cinquanta cèntims si el veiés estirat en una manta al carrer. Sloppy Steve (descurós, desendreçat) va dir-ne el mateix Trump. Però no ens enganyem. Rere la disfressa de les jaquetes Barbour i la cabellera indòmita, de l’home que consumeix sense parar Red Bull i Coca-Cola, hi ha un tipus enigmàtic i malèvol, un Rasputí que, com a mínim, voldria ser "la Leni Riefenstahl del Partit Republicà". Per fer-se’n una idea, el documental Steve Bannon: el gran manipulador, d’Alison Klayman. Vol ser el retrat d’un "xarlatà polític hivernal", com va escriure David Fear a la revista Rolling Stone, però ell mira de convertir-lo en un dietari ditiràmbic, una manipulació apologètica del seu ideari. Se centra en les eleccions europees de 2019 i en el seu desembarcament a Europa, sobretot a la Itàlia de Salvini i Meloni. "La batalla de debò –diu– és a Brusel·les" i l’objectiu és "guanyar i apoderar-nos, una minoria endurida i selecta, de l’Estat; després, destruir-lo".

El Bannon immutable i omnipresent, que viatja i parla compulsivament per telèfon, hauria d’anar a la presó aquest juliol. També hi hauria d’anar Trump, pel que sembla. És probable, però, que els dos amics es retrobin de nou en una campanya presidencial. Com diu ell mateix, "val la pena dedicar la vida a la revolució".