La diversitat com a postureig

Aquest sentiment de pertinença es multiplica fins a l’infinit en l’edat adolescent, en la qual els i les joves troben la seva supervivència emocional precisament en aquesta comunió amb la seva tribu social.

Els joves migrants es troben a aquesta edat arrossegant anys d’esforços, insistència i frustració per no aconseguir formar part d’un microcosmos social que els reafirmi en el que realment són: adolescents de Catalunya, amb unes arrels que també lluiten per preservar. Si en la diversitat està la riquesa, ells i elles la tenen tota. El problema és que, a aquestes edats, no n’hi ha prou que ho vulguin i ho creguin ells.

El futur acadèmic i per tant vital d’aquests joves dependrà de la capacitat de l’Administració perquè la integració sigui plena i efectiva. Empoderar, acompanyar i detectar les potencialitats dels i les estudiants és la salvació d’un sistema educatiu que ha de fer un pas més.

Notícies relacionades

Vacances, ¿un luxe?

L’anomalia de l’interior i l’oest

Fins aquí els objectius idíl·lics, estem encara en un altre estadi. Només cal recordar com l’Administració catalana establia una relació directa entre l’alt percentatge d’alumnat immigrant i els mals resultats de l’últim informe Pisa. La radiografia era tan maniquea com condescendent: "Pobres, és que són immigrants, no els podem demanar més".

El rerefons denota un desconeixement preocupant de la multiidentitat catalana contemporània. Els nostres joves són de Reus i de Macau, de l’Hospitalet i de Quito, de Tremp i de Marràqueix. Barregen idiomes, roba, músiques i costums. I aquesta realitat és la que després hem de traslladar a les aules no només en forma de percentatge. Transformem la màxima que un 24% de l’alumnat català és immigrant de primera o segona generació canviant l’accent: un 24% de l’alumnat immigrant és també català. Mereixen un sistema educatiu que els ofereixi les mateixes garanties i oportunitats. Que els faci sentir part i no els aparti.