Ni temerarini poruc

Hi ha una foto de Donald Tusk, a finals dels anys 70, amb aquelles jaquetes militars que van estar de moda, amb tot de butxaques i cremalleres, que explica una part de la seva personalitat. Una mirada amenaçant i altiva, de l’època en què va militar a Solidarność (Solidaritat), el sindicat liderat per Lech Walesa que va fer front al règim comunista. El Tusk jove, estudiant d’Història a Gdansk, implicat en la lluita clandestina, va fundar l’Associació Independent d’Estudiants (NZS), va crear una revista que es va convertir en una mena de ‘think tank’ dels equips de Walesa i es va haver d’amagar arran de les darreres embranzides del general Jaruzelski, amb la llei marcial de 1981. Va fer de flequer i va treballar cinc anys com a operari especialitzat en treballs verticals, és a dir, fent escalada per arreglar o pintar edificis. Aquesta activitat gairebé circense, d’equilibrista, és segur que el va marcar metafòricament per al futur. Ascendir, però amb arnés de seguretat. El Tusk jove va redactar la tesi doctoral sobre el mariscal Józef Piłsudski, el militar patriota que va fer possible la independència del país després de la I Guerra Mundial.

Gdansk, l’antiga ciutat lliure de Danzig, prussiana, alemanya, autònoma, tutelada per la Societat de Nacions, després polonesa, no solament és el lloc de naixement de Donald Tusk i de Solidaritat, sinó una metàfora de la història contemporània d’Europa en general i, en concret, de Polònia. Enmig del sarau impressionant de les guerres, de la repressió i els interessos polítics i econòmics, enmig d’anades i vingudes en una geografia que és una xarnera entre l’Est i l’Oest, entre dictadures i democràcies, conserva el seu antic lema: "Nec temere, nec timide". Ni temerària, ni poruga. Donald Tusk és com la seva ciutat natal.

"Mai trepitjarà un bassal"

Ni un pas en fals, cap repte que no pugui ser assumit. Un funcionari europeu (de l’època en què Tusk va ser president del Consell Europeu: 2014-2019) va dir d’ell: "Mai no trepitjarà un bassal; no hi ha cap assumpte prou greu perquè la gent l’acusi, no se’l pot culpar de cap gran error".

Notícies relacionades

"No em deixava treballar i controlava tots els tiquets"

¿Tot continua igual?

Érem encara a Polònia, però. Ja veurem que la trajectòria del dirigent és un pèndol que va de la defensa de la integritat i la democràcia al seu país fins al compromís europeista. Com vasos comunicants. El 2001 funda un partit –Plataforma Cívica– que des d’aleshores manté un braç a braç constant amb l’altre gran conglomerat polític polonès, el PiS (Llibertat i Justícia). Una lluita aferrissada entre els valors liberals i les tendències populistes. Entre Tusk i els germans Kaczynski, aquells bessons que també provenien de Solidaritat i que eren una barreja, als inicis del segle XX, de farsa i tragèdia. Després vam descobrir que eren, tots dos, l’encarnació de l’esperit reaccionari, antieuropeu, autoritari. El 2007, Tusk els va guanyar i va ser primer ministre fins al 2014, que és quan va ser escollit president del Consell Europeu. En marxar, els bessons van tornar al poder i s’hi van estar vuit anys (bé, Jaroslaw, perquè Lech va morir el 2010 en un accident d’avió que, segons els deliris megalòmans del germà sobrevivent, va ser obra del "l’endimoniat Tusk, espia alemany i encarnació del Mal").

Ara som a Europa. Tusk ja no és el noi arravatat de la foto, sinó el polític rialler, discret i un pèl reservat, que pensa que "si la decència, la llibertat d’expressió i la democràcia liberal són d’esquerres, llavors soc un esquerranós convençut". Però no ho és. Hi arriba sense quasi saber anglès i amb molt poc coneixement de l’entramat de Brussel·les, però en un temps rècord és capaç d’entendre l’enrevessada política comunitària i la llengua franca. Durant el seu mandat ha d’afrontar crisis financeres, polítiques, humanitàries i bèl·liques. El perill gravíssim del Grexit (l’ensulsiada grega), la constatació de l’enorme error del Brexit ("em pregunto si hi ha algun lloc especial a l’infern reservat per als que el van promoure"), el problema creixent dels refugiats, l’auge del populisme i el neofeixisme, l’annexió russa de Crimea. Quasi res. Mentrestant, Polònia camina cap a l’extrema dreta. I és aleshores quan Tusk decideix tornar a la pàtria per salvar-la. Es presenta a les eleccions del 2023 i la seva coalició guanya el PiS. Ara som aquí, en l’intent de retornar Polònia al camí ral de la normalitat democràtica. Mentrestant, en les seves últimes declaracions afirma: "Estem en una època de preguerra; no exagero, cada dia és més evident". Potser hi hauríem de pensar.