Homenatge a "els que es van quedar"

"¿Com esteu?". Sembla la pregunta més fàcil per iniciar una conversa, però si els l’estàs fent a dos residents de Kíiv, té una altra tonalitat i la resposta no serà, simplement, "bé". Així em contesta la productora de cine i tele Anna Eliseeva: "Els sentiments són complicats. Cada dia és diferent. Almenys aquest hivern ha sigut més calmat, gràcies a una defensa aèria millor. Tenim electricitat, llum, tot està obert, els cines, els restaurants, les escoles... Tot és normal excepte per les sirenes d’alarma".

Fa ara dos anys, el 24 de febrer del 2022, la seva normalitat va acabar bruscament. Durant el primer mes d’invasió russa, només van pensar a sobreviure. Després van tornar les ganes d’explicar històries: "A la productora [Film UA] tenim un xat per parlar de tot i res i allà vam començar a compartir casos humans que ens arribaven", explica la guionista i showrunner Anastasiia Lodkina. "Per exemple, vam parlar de la història d’un zoo de la regió de Kíiv [el XII Months] on s’havien quedat sense electricitat ni menjar i menys de 10 persones havien de vetllar per la seguretat de dos-cents animals. Era gent normal convertida en heroi sense voler. Havíem d’explicar aquesta classe d’històries".

A la primavera del 2023 van rodar finalment Ucrania: los que se quedaron (Movistar Plus+, dissabte, dia 24), sèrie antològica de ficcions molt reals sobre, diu Lodkina, "la gent ucraïnesa, la seva esperança, què la va moure a resistir, quan ningú creia que ho poguéssim". Inspirada en la història d’un amic de Lodkina Familia és una comèdia agredolça, al final mig devastadora, sobre una família obstinada a no deixar la seva casa malgrat les bombes. També hi ha relats sobre la famosa drag queen Verka Serdutxka i el seu inspirador livestream diari (La estrella de la ciudad); un nano de set anys la mare del qual la passa magra per explicar-li la invasió (Mamás), o un sensellar decidit a sumar-se a un grup local de defensa (Sin hogar).

Còmic i tràgic

El to es mou entre el còmic i el tràgic, el cru i l’inspirador. Sobretot, es va voler evitar el dramatisme monocromàtic. Segons Anastasiia, el superpoder ucraïnès és l’humor. "Quan va començar la guerra estàvem enfonsats i havíem perdut la fe en la humanitat, però en qüestió de dues setmanes les xarxes socials eren plenes de mems. I allò ens va donar llum i ens va omplir d’esperança".

Notícies relacionades

¿Tot continua igual?

David Walliams: Un fenomen de la literatura infantil i juvenil que enalteix "la diferència"

El rodatge va durar sis setmanes que, pel que sembla, es van fer llargues. Eliseeva recorda que no podien fer massa coses, com "rodar de nit, o amb drons, o sense algun refugi antiaeri a prop". Per un moment, van considerar rodar a Moldàvia, però no hauria sigut el mateix. "En vam parlar, però Anastasiia va creure que era crucial rodar a Kíiv, exactament en aquests carrers, en aquest zoo, on tot va passar". I si feien falta escenes nocturnes, sempre es podien aconseguir amb la postproducció.

Per a les nostres entrevistades, és essencial que aquesta sèrie sigui vista a tot Europa. "Volem demostrar que som, en el camp cultural i ideològic, molt més a prop de vosaltres que de Rússia", diu Lodkina. Eliseeva afegeix: "Dos anys després, hi ha el perill que la gent acabi normalitzant la guerra. Cal parar-la i creure en la justícia, l’amor i la família".