- ¿Què diferencia Tsunami Democràtic de Jarrai? – Tsunami és desobediència civil, part de tota democràcia digna

Diferencio entre actualitat i present. L’actualitat està molt enganxada a les trampes de l’immediat. El present té en compte el passat i el futur possible.

Aquest any en compleix 15 de seguits exposant a Arco. ¿És aquesta una acreditació artística inqüestionable?

En absolut. No és bo enganxar-se a l’actualitat, però el perill de deixar de banda el present és que caiguem en la indiferència. Ens falta reflexió i aquest és un treball de tots, tot i que el periodisme ha de fer una autocrítica: ha copiat la retòrica de les xarxes socials, que ve donada pel culte addictiu a l’impacte, quan per tradició sempre ha tingut la seva pròpia gramàtica diferenciada..

"La lucidesa –ser conscient que no sempre es té la raó– és un compromís", afirma. ¿Compromís amb el present?

Sí, però no m’invento res. Per als grecs, el present acull tres temporalitats: Cronos o el temps lineal del rellotge; Eó, circular, i Kairós, el temps oportú. Una societat sana ha de nodrir-se de tots tres, i nosaltres estem immersos en l’immediat o cronos, que és la retòrica del scroll [navegació online].

Vivim en una societat de judicis i proclamacions. ¿Quan i on se’ns va extraviar el dubte?

Quan oblidem què vol dir diàleg i l’equiparem a negociació, i la seva lògica busca el màxim rèdit. Dialogar és deixar-se travessar per la paraula de l’altre i el seu raonament; el que dialoga no vol tenir la raó.

¿Les xarxes ens han enganxat al monòleg?

Exacte. En la immediatesa del WhatsApp no hi ha diàleg, sinó només intercanvi d’informació, cosa que no implica coneixement, perquè no permet el dubte ni la repregunta.

Si la nostra resposta és la indiferència, ¿estem renunciant al present?

Sí, el present ens ha d’afectar, sorprenent-nos. Present vol dir regal. Entre els dos i els cinc anys un nen fa una mitjana de 40.000 preguntes: ¿quan hem deixat de jugar, desitjar, preguntar? En això hi pot haver la clau de la nostra impotència davant l’actualitat. ¿Per què només ens quedem amb l’histrionisme de Trump en lloc de buscar les arrels d’aquest vot orfe en la transició del capitalisme fordista (de fàbrica) al cognitiu (de plataforma), cosa que està suposant la dissolució de l’imperi americà? ¿I la sequera, no la vam veure venir? Veure la urgència no és analitzar l’emergència.

"L’algoritme ho veu tot, per això pateix una ceguesa incorregible". ¿Vol vostè dir que només veu l’evidència i ens confon amb autòmats, per això s’equivoca?

El seu coneixement es basa en la dada, és un saber de causa-efecte, però hi ha un altre saber la clau del qual és anar del significat al sentit, canviar la pregunta ¿què significa això? per ¿quin sentit té? Qualsevol fet té un sentit diferent per a cada un, i aquest sentit és el que ens constitueix, i allà mai podrà arribar l’algoritme.

El bon periodisme, segons Leila Guerriero, "suposa viure en promiscuïtat amb la innocència i la sospita". ¿Què és el bon periodisme?

L’intent de captar el sentit més enllà dels fets i les dades, sabent que aquesta narració és sempre incompleta i revisable. Una combinació d’ambició i humilitat, incompatible amb la supèrbia, i també amb la idolatria.

¿El periodisme s’hauria inventat la polarització?

Notícies relacionades

Javier Peña: "El combustible per salvar el planeta és l’esperança"

"Ser modern és defensar una Espanya unida"

Viu còmode amb la polarització i la radicalització, perquè li permet no entrar en la complexitat. El problema no és Abascal, sinó per què tanta gent, fins i tot procedent de l’esquerra, el vota. ¿Quines ferides denota això?

Va la pregunta: ¿què diferencia Tsunami Democràtic de Jarrai (a propòsit de la interlocutòria del jutge García-Castellón)?

Tsunami neix amb una consciència clara de desobediència civil, i no crec que hi hagi una democràcia digna que no aculli la desobediència civil com a part integrant de la seva societat. Els diferents tipus d’independentisme català s’expliquen amb els arquetips grecs: el de l’astúcia o Odisseu, que serien Puigdemont (m’amago en un cotxe, soc més llest que l’Estat) o Mas (en el seu discurs es repetien constantment astúcia i Ítaca); i el de la desobediència civil d’Antígona: no m’amago i el teu càstig serà el que demostri la teva injustícia i abús, i aquí hi hauria Junqueras o Cuixart. El jutge hauria de llegir Sòfocles. I els dos arquetips (nacionalismes) són irreconciliables.