L’home més veloç assegut

La indiferència universal es transforma en sisme quan Lewis Hamilton canvia de cotxe. Els teòrics de la conspiració hauran d’ajustar l’anunci del fitxatge per Ferrari del set vegades campió del món de fórmula 1, la mateixa setmana en què s’estrena a Espanya el biopic d’Enzo Ferrari firmat per Michael Mann. I els negacionistes també burxaran en la pèrdua per a Mercedes, el mateix any en què Trump vol tornar a la Casa Blanca amb el seu mantra d’"estic fart de veure Mercedes pels carrers dels EUA i de no veure cap automòbil americà a Alemanya". Entre els amos de més d’un vehicle de la senyora Benz en sobresurt el mateix Trump d’abans.

Amb motiu del fitxatge, la premsa s’ha inundat d’homenatges que sonen pòstums al "millor pilot de tots els temps". En efecte, només Hamilton ha vist abaixar la bandera arlequinada al seu pas en més de cent carreres, i va regalar a Mercedes sis dels set títols disputats entre el 2014 i el 2020. Ara bé, fa més de dos anys que no guanya una carrera, i costa culpar del seu declivi l’enginyeria alemanya, criticada en tots els fronts. A més, el rebel que es va transformar en Ken de dotzenes de Barbies i amic de Shakira o Rosalía ha complert els 39. Potser els tributs jubilatoris també atenen la seva jubilació, al cap i a la fi.

Hamilton ha sigut amb reiteració l’home més veloç del món assegut. La fórmula 1 consisteix a córrer un pas per davant de la mort, tot i que sovint vencen els que corren un pas per darrere de la mort. I ocasionalment hi arriben, allà queda l’extraordinari documental d’Asif Kapadia sobre Ayrton Senna. El trànsit del corredor britànic torna a demostrar que la muntura és decisiva. Ja ha guanyat amb McLaren i Mercedes, no apostin a una autopista de roses a Ferrari.

L’element patriòtic

Estem retardant a consciència l’element patriòtic, perquè Hamilton atropella a Ferrari Carlos Sainz fill, que gairebé es mou amb la joventut de Carlos Sainz pare. Sense sortir del Pirineu, el també esquerp Fernando Alonso podia presumir de ser el primer humà que es va queixar de les prestacions d’un Ferrari; l’escuderia de Maranello ha contractat el segon escèptic potencial amb les habilitats dels seus bòlids.

Hamilton era un echao pa’lante fins que va descobrir la sastreria d’alta gamma, italiana com Ferrari, i va passar a ser laid back, que significa echao pa’trás. Va ser el campió més jove de la història, després d’elegir una professió traumàtica per curar-se els seus traumes personals. Sense aixecar-se del seient, amb la mateixa sang freda que un dia aplaudirà el món sencer en l’ésser humà que es proclami el més savi a cavall d’un ChatGPT.

Sang freda era un eufemisme; es tracta d’ensinistrar un cos que contingui simultàniament la foguera i l’extintor. Hamilton ha confessat que el seu cor bombeja regularment durant la carrera entre 150 i 160 pulsacions per minut, i que pot arribar consistentment a les 190. Consulti el seu metge, però aquest desplegament li passarà factura després de llaurar la seva fortuna.

Notícies relacionades

"No em deixava treballar i controlava tots els tiquets"

¿Tot continua igual?

Per ser justos, Michael Schumacher anticipa Hamilton amb els mateixos títols, de la mateixa manera que Michael Jordan vaticina Kobe Bryant amb els mateixos anells, o que Federer (20 Grand Slams) presagia Nadal (22). I per posar-nos tècnics, la migració de Mercedes a Ferrari se sustenta en la hipòtesi d’una adaptabilitat més gran dels italians als cotxes elèctrics, en què els pilots no hauran de pedalar de moment per tal d’aportar l’energia suplementària. En fi, el circ i el circuit s’obre aquest mes a Bahrain, un altre paradís democràtic.

Una carrera d’alta velocitat no perilla perquè et puguis morir perseguint el triomf, sinó perquè adquireixis la convicció que et pots morir perseguint el triomf. I perdre de passada tot el que portes guanyat. El doble o res es complica de seguida que t’allunyes del no-res, i l’excampió Hamilton és el quinzè esportista més ben pagat de la història.