Vida precària al Besòs

Un noi apareix pel passadís, amb la caputxa posada, i s’ajup en una cantonada del menjador, on una desena d’homes i un parell de nens mengen arròs de la mateixa safata. Són africans –senegalesos, la gran majoria– i es reparteixen per quatre vivendes d’una escala del Besòs. S’han convertit en albergs improvisats per a migrants que han salvat la vida en la crisi de les pasteres a les Illes Canàries i acollits per compatriotes poc després de ser traslladats a Barcelona.

Part dels nois que s’amunteguen en domicilis precaris de blocs afectats per l’aluminosi van sortir airosos fa tot just uns mesos d’una perillosa travessia per l’Atlàntic cap a Espanya. Alguns dels que els donen refugi a la perifèria de la ciutat es van llançar abans que ells a la mateixa odissea. Es calcula que més de 6.000 persones van morir ofegades el 2023 en aquesta ruta. El somni europeu s’ha començat a esquerdar aviat per als supervivents que han trobat abric al barri amb els carrers més pobres de Barcelona: alguns ja els aclapara una ordre de desnonament; els altres esperen que, tard o d’hora, tindran la mateixa amenaça.

"Va arribar fa una setmana", diu el Sarr sobre el jove de la caputxa. "Ell fa tres mesos que és aquí –afegeix un altre–. Aquell ja fa gairebé dues setmanes. Aquest ja n’ha fet dues... No saben ni dir hola, perquè acaben d’arribar. Tots van anar en pastera fins a les Canàries". El Sarr –cuiner, gairebé dues dècades a Catalunya– explica que els han anat trobant al carrer, mirant de sortir a la superfície amb la ferralla.

"Hi ha tres nois que no saben ni wòlof, com nosaltres. Són de Guinea i són gairebé uns nens... No tenen res. Els que treballem compartim el que tenim amb ells i les seves despeses són la nostra responsabilitat fins que tinguin papers i una manera de viure", es compromet el Sarr. Al pis solen ser quatre, però ara s’ajunten 15 per tenir sopar i sostre sota el qual ficar-se al llit després d’esprémer la jornada a la caça de quincalla. No guanyen més de 20 o 25 euros al dia.

Els matalassos s’amunteguen al saló. "En posem on queda lloc. Fem tres horaris per dormir. Estem plens. No deixarem ningú al carrer però, si ens fan fora, ¿on van els xavals i on anem nosaltres?", es pregunta el Sarr.

El Sindicat d’Habitatge de la Verneda i el Besòs va congregar unes quaranta persones fa un parell de setmanes per desbaratar el quart intent de desnonament que el domicili esquiva. La pròxima temptativa d’expulsió serà a finals de febrer. El barri concentra més vivendes ocupades idèntiques. També es troben al límit del desallotjament, perquè no tenen contractes de lloguer que els empari.

"Aquí hi ha molts pisos que estan al màxim de gent que ha vingut en pastera", corrobora l’Ibra. Viu amb el Sarr i confessa que de vegades s’ajeu a terra per cedir els llits als joves que localitzen al carrer. "Venen, després se’n van i n’arriben de nous. És com una formació: quan troben una vida millor, marxen", exposa.

El Sarr apunta al bloc de davant. "Allà n’hi van entrar quatre o cinc que van arribar fa poc de les Canàries. També tenen desnonament. Tots tenim els mateixos problemes", s’adona. Calcula que, només per la casa on resideix, han passat més de 35 nois: "Molts se’n van anar a Lleida i Aragó, a treballar al camp. Fem el que haurien de fer els serveis socials".

El Sindicat de la Verneda i el Besòs detecta traves per concedir advocats d’ofici a immigrants sense estada regularitzada, avisos de desallotjament notificats gairebé sense antelació, embolics burocràtics per resoldre l’empadronament i indicis de discriminació al denegar lloguers als joves africans. "El fil conductor és la incapacitat de participar de cap manera del mercat de la vivenda, sigui per racisme o per falta de capacitat econòmica", opinen els seus membres.

El Sarr sent que la negativa a arrendar-los els empeny a forçar vivendes buides. "Podríem pagar el pis, però és d’okupació perquè no ens lloguen", es queixa. "Els quatre que tenim nòmines les hem presentat per demanar que ens facin un contracte. Podríem pagar 700 o 800 euros i no només un pis, sinó més. Si tingués una casa, m’emportaria tres nois que busquen ferralla per mantenir-los. Però després, de sobte, venen a llançar-nos i a tancar el pis. ¿Com pot ser? La clau és el racisme", creu.

Notícies relacionades

"No em deixava treballar i controlava tots els tiquets"

¿Tot continua igual?

El Samba viu en un altre pis de l’escala. Abans d’ell, paisans seus ja es van protegir a la mateixa vivenda. "Els Mossos ens van llançar l’any passat –recorda–. Ens vam quedar amb les maletes al carrer. Vam tornar a pujar i obrim el pis. La policia va tornar però els vam dir que no teníem on anar". Ara esperen judici al maig per ser desnonats.

El Samba va entrar al domicili fa quatre anys. Mariner experimentat, va capitanejar una llanxa amb 37 persones cap a Espanya. Els van rescatar a la deriva, amb el motor espatllat i després de més de 10 dies de travessia, a uns 250 quilòmetres de la costa. Hi ha dies que passa gana per estalviar i enviar diners als seus fills, les seves germanes i la seva mare, que segueixen al Senegal: "No els he explicat com visc a Barcelona. Em faria vergonya".