Quina culpa en té el tomàquet

Espanya és un país caïnita fins que li toquen la gastronomia. Ni Rafa Nadal ni Pau Gasol ni Rosalía ni el Miguel de Cervantes en persona aconsegueixen tanta comunió patriòtica quan algú de més enllà del Pirineu qüestiona la nostra oferta culinària, de la qual presumim tant o més que del sol o de l’Alhambra de Granada. Es pot ser molt independentista o molt antiindependentista fins que es creua la frontera i s’esmenten, en acarnissada confrontació amb la cuina forana, el garrí, el bacallà a la biscaïna, les papas arrugás, la fabada, el pop a la gallega, els michirones, la sobrassada, la truita de patata o el pernil ibèric, que és una altra lliga. Després, entre nosaltres, tornant al caïnisme, ja lluitarem a morir per si és superior el cocido madrileny o el lleonès.

Un madrileny, per dir alguna cosa, pot ser que vulgui veure entre reixes Puigdemont –és digne d’estudi saber quantes vegades s’escolta a la capital la paraula amnistia– o pot celebrar que el Barça arribi a la final de la Champions i acabi perdent a l’últim minut de la pròrroga per gol en fora de joc del davanter rival (i viceversa amb el Madrid, com més dolor, més alegria), però poques vegades es mantindrà indiferent si –posem per cas, un belga o un alemany– a algú se li acut confrontar una salsitxa bratwurst amb la botifarra. Només cal llegir les reaccions quan a un cuiner de fora se li acut profanar una paella afegint-li xoriço. Presentin armes. [Addenda, nota mental: igual que els napolitans quan a Espanya es posa pinya a la pizza.]

"Immenjables"

Una cosa semblant és el que ha passat amb l’exministra francesa Ségolène Royal (Dakar, 70 anys), que en ple conflicte amb els seus agricultors (suposant que la paraula"conflicte" no quedi curta davant la gravetat que uns bàrbars a cavall d’un tracteur li bolquin la càrrega a un transportista de Múrcia) ha expressat en televisió: "¿Heu tastat els que es fan passar per tomàquets ecològics espanyols? Són immenjables. I jo us ho asseguro, l’ecològic espanyol és un fals ecològic i no respecta les normes franceses". Seguint el meu senyal, foc i ira.

Aquí es creuen diverses qüestions. Primera, ¿d’on ha sortit tant expert en tomàquet? Segona, ¿quants tomàquets espanyols ha tastat Ségolène per emetre un judici com aquest? ¿Un, dos, centenars? Tercera, ¿quin tomàquet posa Ségolène Royal a l’amanida francesa més internacional, la niçoise, i com és capaç de distingir la qualitat de l’ingredient en qüestió si va barrejat amb ceballot, pebrot vermell, ou, tonyina en conserva, anxoves, olives negres, mongeta tendra rodona, patata nova, tàperes, enciam, sal, pebre, mostassa de Dijon, oli d’oliva verge extra –francès, m’imagino– i dues culleradetes de vinagre? Quart, ¿el tomàquet és fruita o hortalissa?

Royal ha creuat les mateixes línies vermelles que Victoria Beckham quan va dir que Espanya feia olor d’all, comentari que va implosionar en la interpretació lliure i tan d’aquí que la integrant de les Spice Girls abominava el gaspatxo, el salmorejo, el pollastre amb allada i l’ajoarriero. La defensa era ben senzilla: per 25 pessetes, plats de la gastronomia anglesa, com per exemple el fish and chips. Un, dos, tres, responda otra vez. El fish and chips (compte enrere d’un minut. Campana i s’ha acabat).

Notícies relacionades

¿Tot continua igual?

David Walliams: Un fenomen de la literatura infantil i juvenil que enalteix "la diferència"

Ségolène Royal no és la posh Spice; va ser ministra deu anys i candidata del Partit Socialista a la Presidència francesa, que va perdre contra Sarkozy. Ara va a la tele a parlar del tomàquet espanyol que es bolca a les carreteres franceses, una cosa que implícitament contribueix a aclamar els agricultors del país veí, que es creuen de debò allò de la competència deslleial, per més que Royal representi avui per als francesos el mateix que el tomàquet per a l’exministra: immenjable. Per què en diuen deslleial quan és només competència. Sense aportar una sola dada més que el subjectiu del paladar, algú des de França ha aconseguit l’eucaristia de tot un país, Espanya, en un gest inèdit des del 2 de maig de 1808, el Mundial de Sud-àfrica o el raïm de la nit de Cap d’Any. Fuenteovejuna.

Durant la Guerra Civil es va fer molt popular una copla, després utilitzada en algunes revolucions de Llatinoamèrica: Qué culpa tiene el tomate, que está tan tranquilo en la mata. Recuperada per Quilapayún en la dècada de 1970, era una proclama contra els propietaris de la terra que explotaven els treballadors del camp. Probablement sigui aquest el problema i no el tomàquet, Ségolène. A França, també. Per cert, el tomàquet és una fruita.