"Tenim gran diversitat i hem aconseguit continuïtat"

Estem mantenint aquest nivell d’interès i qualitat. No hi pot haver cada any un Os d’Or a Berlín com el d’Alcarràs, això no ho aconsegueix cap cinematografia. Però tenim films que han estat a Cannes com Creatura, que han guanyat a Màlaga i Valladolid com Els encantats i La imatge permanent. Saben aquell ha tingut una molt bona resposta comercial. Crec que aquest any ha sigut també molt potent per al cine català i hem aconseguit que hi hagi una continuïtat.

Era el gran repte, ¿no?

Sí. Hi va haver un moment en el qual van coincidir títols com Pa negre i Herois, el 2010, que van funcionar molt bé en sales i en festivals, però aquell moment va desaparèixer, no va tenir continuïtat. És molt bo que es mantingui una certa línia de coherència creativa sumada a la resposta del públic.

¿Qui marca aquesta coherència? ¿Quin és el paper dels polítics?

El cine, l’audiovisual, i la cultura en general, ha d’estar per sobre de qui governi. En aquests moments podem tenir pressupostos més que acceptables i també hi ha ajudes molt bones. Hi ha una altra dada rellevant: a diferència d’anys anteriors, i era una cosa que es visualitzava en els Premis Gaudí, moltes de les pel·lícules fetes aquí estan parlades en català. Hi ha quatre nominades en la categoria de millor pel·lícula en català, però en l’edició d’aquest any en podrien haver sigut vuit perfectament.

Els èxits i premis en festivals estan sempre molt bé, ajuden a internacionalitzar una cinematografia i generar expectatives, però la indústria es fonamenta amb produccions d’allò més diverses. ¿Com contempla aquesta situació?

Tenim ara mateix una gran diversitat. Pel·lícules grans amb vocació comercial, films més autorals. Una cinematografia realment rica ha de tocar tots els gèneres, la ficció, l’animació, els documentals...

Precisament, sembla un molt bon any per al cine d’animació.

Aquest any tenim quatre pel·lícules nominades en aquesta categoria, quan en edicions anteriors només en podíem posar una o dues. L’animació està creixent moltíssim, cada vegada té més visibilitat, aquest any amb produccions importants com ara Robot dreams i Dispararon al pianista. Tot això és producte que s’aposta per l’audiovisual i es cuida molt.

Fa poc va sortir un reportatge a la revista nord-americana Variety ponderant molt bé el cine i les sèries de televisió catalanes.

Si, el seu autor, John Hopewell, sempre ha sigut molt pròxim al que es fa aquí, ha entès com s’està cuidant el múscul de l’audiovisual català. La nostra indústria cada vegada té més força. I és important destacar que un dels motius és que tots anem a l’una, productors, cineastes i institucions. Hi ha ganes d’apostar per l’audiovisual.

Un dels aspectes més destacables de la tasca de l’acadèmia del cine català és la creació de la Residència de Guions, un laboratori per començar a moure nous projectes que coordina Carla Simón.

Sí, dels projectes que es van treballar l’any passat, dos ja s’estan rodant i bastants tenen companyies darrere. Per a la segona edició ja són els productors els que han vingut directament a la recerca de talent. Primer es va organitzar amb els fons europeus de Next Generation, però ara és amb l’Ajuntament de Barcelona i l’ICECC (Institut Català de les Empreses Culturals).

S’ha revertit la situació crítica. Portem dos anys molt interessants. ¿Quines perspectives té aquest 2024?

Tenim les noves pel·lícules de Pilar Palomero (Los destellos, amb Patricia López Arnaiz i Alberto de la Torre) o Marcel Barrena (Els 47, amb Eduard Fernández, Clara Segura i David Verdaguer), en fase de rodatge. També Carla Simón està preparant un nou projecte, tot i que potser per al 2025.

¿I vostè? La seva última pel·lícula com a directora, 15 horas, és del 2021.

Notícies relacionades

¿Tot continua igual?

David Walliams: Un fenomen de la literatura infantil i juvenil que enalteix "la diferència"

Estic preparant un nou film, però no en puc dir gaire més. Feia encara més temps que no rodava a Catalunya, i ara mateix és difícil trobar un equip perquè s’han encarit els preus i, sobretot, perquè tothom té més feina en cine i sèries i costa trobar directors de fotografia, muntadors, etc.

Finalment, per tancar un tema del qual s’ha parlat potser massa, ¿quina és la raó per la qual La societat de la neu competeix en la categoria de millor pel·lícula europea?

Per optar a la categoria de pel·lícula catalana o en llengua no catalana, el film ha de tenir un 20% de producció d’aquí, això ha quedat molt clar. Estic molt orgullosa que el film de J. A. Bayona vagi als Oscars, té molt talent català en el seu equip.