Xavi deixa despullat Laporta

E ra negra nit i el fred calava sota la boira de Montjuïc quan un grapat de periodistes intentaven tancar les edicions dels seus diaris a la tribuna de premsa. Amb l’estadi ja buit, i amb els actors principals ja posats als seus cotxes, als responsables de seguretat, els únics amb veu i vot al lloc, només els interessava que aquells periodistes, pesats ells, se n’anessin d’allà al més aviat possible i vomitessin al descampat les cròniques destructives que tant incomodaven l’entrenador. Punyeter entorn.

L’anunci a deshora, a deshora i en diferit, de la capitulació de Xavi Hernández com a entrenador del Barça va agafar tot el món desprevingut. Els futbolistes, que es van assabentar per les alertes als seus mòbils. Els membres de la junta, especialment els que pensen que pinten molt quan en realitat no pinten res –ells mai tindran ni el poder ni la influència del no-directiu Alejandro Echevarría–. Fins i tot va agafar a contrapeu el capitost, Joan Laporta, que malgrat agafar un dels seus coneguts enutjos guturals i d’efecte cromàtic a la llotja després d’atendre un altre humiliant ensorrament esportiu, no esperava acabar la nit despullat. Va mirar de frenar Xavi amb les seves carantoines, però l’entrenador, que tampoc volia trobar-se un cap de cavall al llit, ja tenia la decisió presa. Només calia buscar un moment crític per anunciar-la.

Xavi va actuar com un amant tòxic: se’n va anar sense haver-se’n anat. Perquè encara continuarà dient-te bon dia i bona nit. Implorant, això sí, pel desamor sofert i carregant, evidentment, contra els que no es van passar dos anys i mig felicitant-lo pels seus èxits. N’hi va haver, és clar. Va rescatar l’escorxat Barça de Koeman en l’era post-Messi i va aconseguir guanyar una Lliga i una Supercopa. Els pecats res tenen a veure amb els títols –els que van arribar i els que es van escapar–, ni tan sols amb les quatre eliminacions europees, ni de bon tros amb l’aposta pels adolescents, gairebé sempre una coartada en temps de ruïna. El gran pecat, el que de veritat fa mal, ha sigut la incapacitat d’atorgar a l’equip una identitat pròpia que l’acostés a l’aficionat i l’allunyés del surrealisme institucional. En definitiva, que apartés el futbol de la llotja. Potser va ser impossible.

Xavi va creure en tot el que li va dir Laporta, braç executor de la plèiade d’agents que canibalitza el club. O almenys ho va assumir sense queixar-se. Va pensar que Lewandowski sumaria més gols que anys per temporada. Va creure que Kounde podria ser un central d’època, quan amb prou feines sobreviu com a lateral. Va acceptar que Raphinha arribés quan ell a qui volia de veritat era Dembélé. Després vindria el desengany. Va continuar recollint les comandes de la factoria Mendes –João Félix i Cancelo–, malgrat que ni un ni l’altre, tan bons com egòlatres i incoherents, han resolt cap carència. I es va trobar que l’única posició que havia d’haver reforçat de veritat, la posició de Busquets, l’ocuparia Oriol Romeu, quan en els seus somnis tòrrids imaginava un Barça amb Kimmich. Els diners, a través de la venda d’actius, ja s’invertiria en la criatura Vitor Roque, Tigrinho. Un altre dia ja arribarà Messinho, un altre brasiler, que per alguna cosa l’aconseguidor André Cury ja proclama que és el bo.

Diu Laporta que el club està "sota control". Per això, 20 anys després d’aquell primer mandat en què podia escoltar Johan Cruyff o Txiki Begiristain, ha de ficar-se en una saleta amb Rafa Yuste, Enric Masip, Alejandro Echevarría i Deco per decidir el futur del Barça. Per això els fons d’inversió s’estan repartint l’escut a trossos. Per això es prepara el terreny mediàtic i emocional per privatitzar l’entitat.

Notícies relacionades

¿Tot continua igual?

David Walliams: Un fenomen de la literatura infantil i juvenil que enalteix "la diferència"

Xavi, fart de ser portaveu i defensor de misèries –les seves i les dels altres–, ha deixat despullat Laporta.

I el president, tot i que no ho cregui, ara sí que està sol.