La joventut desacomplexada

En ple debat sobre l’edatisme, va el president Macron i nomena el primer ministre més jove de la 5a República Francesa. La decisió ha fet enfadar alguns dels seus pròxims sèniors, perquè la interpreten com un senyal negatiu per a ells pensant en la pròxima cursa electoral a l’Elisi. Temen perdre el tren i que la seva experiència es llegeixi com un llast en aquests temps de desconcert.

Pot ser, igualment, que Macron hagi volgut emular-se a si mateix, i al veure’s reflectit en qui pot convertir-se en el seu delfí, pensar en l’empenta que ell tenia quan es va llançar a la carrera presidencial fa 10 anys, també com el més jove. Després, les circumstàncies el van obligar a cedir. Ja se sap. La concessió política empeny a abandonar molts projectes i alguns principis. Vist, doncs, el perfil del nou inquilí del Palau de Matignon, hi ha més coses que els acosten que no que els separen. Inclòs el gust pel poder.

Fill afortunat

Gabriel Attal de Couriss (Clamart, 16 de març de 1989) llueix reivindicativament el cognom de la seva mare, encara que al seu país no hi hagi la tradició i treballa a la taula heretada en la qual ho feia el seu pare com a mostres d’agraïment. Fill afortunat per l’educació rebuda, sempre ha sigut el més jove a arribar a tot. I s’ha fet notar al demostrar que l’edat no és un valor en si mateix perquè, en el fons, tal com va dir Graham Greene, sempre tenim la mateixa edat.

Potser per això, el que defineix el nou primer ministre francès és el seu caràcter emprenedor, la seva formació humanista, la influència dels seus progenitors, l’audàcia de la seva personalitat, la gosadia de la seva passió i la condició de la seva joventut. Una persona del seu temps que considera normal la pluralitat en tots els aspectes personals, començant pel sexual, però que s’ha resistit a assumir el que la majoria dels seus coetanis han acceptat: que l’oci sigui més important que la feina. Així ho entén a Espanya la majoria dels seus iguals. Especialment, després del pas de la pandèmia convertida en el cicló dels nostres descontentaments.

Gabriel Attal, persona de verb fàcil i comunicació directa, va al gra. "El desordre s’ha acabat", va sentenciar quan va arribar al Ministeri d’Educació, del qual procedeix. Partidari de recuperar l’ordre a les aules, en els escassos cinc mesos en què ha ocupat la cartera ha emprès la lluita contra l’assetjament escolar, va prohibir l’abaia com a indumentària que va entendre religiosa i ha promogut les correccions necessàries per superar els baixos índexs de comprensió lectora, denunciats per l’informe PISA. D’aquí ve la seva alta acceptació popular.

Sense defugir la polèmica

Notícies relacionades

¿Tot continua igual?

David Walliams: Un fenomen de la literatura infantil i juvenil que enalteix "la diferència"

Fins i tot procedint del socialisme i considerant-se progressista no deixa de costat els aspectes més polèmics i s’hi enfronta, perquè sap que són els que donen ales a l’extrema dreta creixent i al populisme amenaçador, contra els quals s’haurà d’enfrontar en les pròximes eleccions europees.

Aquesta posició de ruptura del políticament correcte, defensada per convicció, ha portat Attal a ser aplaudit pels ultraconservadors que li van aprovar a Macron la seva polèmica llei de migració. Es veurà si aquesta manera transversal de conjugar mirades, més enllà de les ideologies, ajuda a superar els grans reptes. Però el cert és que si algú pot fer-ho és aquest col·lectiu desacomplexat que entengui la joventut només com el símbol de l’audàcia i el moviment. No com un dret.