La tele convencional relega la música a espais residuals

Els continguts musicals només tenen lloc a la graella quan es tracta de ‘talent shows’, un format competitiu que sí que estimula l’audiència

La tele convencional relega la música a espais residuals

ignasi fortuny

6
Es llegeix en minuts
Ignasi Fortuny
Ignasi Fortuny

Periodista. Principalment, escric sobre música.

Ubicada/t a Barcelona

ver +

¿Qui va apaivagar la revolució dels programes musicals a la televisió? Sputnik, La edad de oro i La bola de cristal són referències que es mantenen –i es mantindran, ja l’hi avancem en aquestes primeres línies– immòbils en el passat. Però la tele convencional d’avui guarda per a la música espais residuals, excepte quan es vesteix amb l’uniforme de la competitivitat dels talent shows. Fora d’això, les plataformes acullen multitud de documentals i, ara, també Amazon Prime Video copia la recepta del concurs musical amb la compra d’Operación Triunfo. I la immensitat d’internet dona a cadascú l’opció d’escollir i consumir el contingut audiovisual que li vingui de gust.

. /

.

Però abans de rosegar l’os, hem d’aclarir un mantra convertit en norma en la relació entre la música i la televisió: ¿les audiències baixen amb els continguts musicals? "Ens ho diuen els audímetres. Pots posar-hi qui vulguis actuant que la gent se’n va. És una llàstima, però és així", respon Cristian Trepat, director de l’Àrea de Continguts i Programació de TV3. També contesta Urbana Gil, cap de Societat i Cultura d’RTVE: "Les audiències estan molt fragmentades i és molt difícil que un programa musical, fora de l’àmbit talent, pugui arribar a xifres elevades". En el cas dels talent, exemples de pes a La 1 després de la desaparició d’OT de la seva cadena són Cover night, Dúos increíbles i el Benidorm Fest.

. /

.

"Sembla que només els esdeveniments únics, com els Latin Grammy, poden fer el miracle", afegeix Gil. I és que La 1 va obtenir amb la retransmissió dels premis de la música llatina una dada excel·lent d’audiència, un 21,5%. De nou, música i competitivitat en prime time amb resposta càlida del públic. "De base, a qualsevol nen que vulgui fer música li arriba que la música es basa en la competitivitat", afirmava el raper Erik Urano en conversa amb aquest diari sobre la incidència de la tele en la indústria musical.

. /

.

En el costat oposat de tot això s’entreveu la tornada a TVE d’Un país para escucharlo, amb Ariel Rot, les audiències del qual en temporades anteriors, apunta Gil, "no van ser gaire elevades, però sí l’enorme qualitat de la proposta musical". En l’ecosistema de la televisió pública estatal es mantenen els Conciertos de Radio 3, 25 anys de presència en una antena (i a la resta) en què "els magazins, per contra, han deixat de tenir tant sentit en un món en el qual estem sobreinformats i saturats pel consum online".

. /

.

Els programes divulgatius, els de videoclips, els de concerts, van tenir un boom –paraula que sempre insinua que alguna cosa es pot fer miques– en els anys 80 i 90 i ara pràcticament s’han extingit. En aquell moment van confluir moltíssimes coses, tot anava com una seda. A Catalunya un dels que va moure els pedals va ser Francesc Fàbregas, creador i primer director de Sputnik, programa per al record a TV3 que, a més, va ser una escola de talent. "Van començar a passar coses aquí, van aparèixer molts grups de comarques, on la tele pública havia de ser i fer d’altaveu del que passava. Era una tele jove amb una direcció que va deixar fer. I vam aconseguir que confluïssin molts tipus diferents de música", resumeix el periodista.

I, amb la mirada posada en el present i en el futur, insinua que "la direcció és la base principal, que cregui en el projecte i deixi treballar". I afegeix: "Ens estem perdent molt patrimoni", perquè l’activitat i la capacitat de, per exemple, gravar concerts ha caigut en picat. Trepat, actual cap de l’àrea de programes de la tele pública catalana, xifra en 57 els directes que s’han registrat en els últims dos anys.

Més hermetisme

Sputnik va estar en antena amb diferents formats i va deixar un llegat que encara avui és present en els programes culturals de TV3. Trepat parla de la "simbiosi" que hi va haver en aquell moment entre la indústria musical catalana i la indústria audiovisual catalana, que anava, a més, "en paral·lel" a la de la resta del món amb l’MTV com a gran emblema d’aquella època, cadena que fa anys ja es va llançar a la producció de realities a la recerca de no perdre audiència. Es pot destacar que TV3 va tenir, fins i tot, un departament de continguts musicals. ¿I què va passar després? Trepat enumera: "Hi ha hagut un canvi dels hàbits de consum, de les tendències de l’audiovisual, de la disponibilitat dels nostres recursos, de reduccions pressupostàries...". "Han passat moltes coses que t’obliguen a marcar millor les prioritats", afegeix. I defensa el poder de la música com a instrument vehiculador de les emocions, el qual fan servir en programes i continguts com els que protagonitza la nova família dels súpers, els BETA, que són, de fet, un grup musical.

Control

A Betevé la crítica cultural Aïda Camprubí condueix el supervivent espai musical Territori groupie (la metamorfosi del que era Feel), dins del programa cultural Plaça Tísner. La periodista deixa anar un altre factor important en tot això: "La reducció de l’exposició musical també té a veure que la indústria musical s’està estructurant més: més assegurances, més contractes...". "A la nostra època hi havia moltes facilitats per part de la indústria", recorda Fàbregas, que apunta al control exhaustiu que fan avui els artistes de la seva imatge. També per a la seva posterior mercantilització. "La indústria i les discogràfiques han deixat de ser un aliat tan pròxim a la televisió com ho van ser en el passat", conclou Urbana Gil. El context és radicalment diferent.

En aquest atzucac aparent, internet ha obert esquerdes que han descobert camins enormes fent evident que la televisió ha deixat de ser l’únic i gran canal audiovisual. Des de les molt mediàtiques actuacions de Tiny Desk a la multitud de canals divulgatius que es troben a YouTube, TikTok, Twitch... A Barcelona va néixer un dels projectes més exitosos en aquest entorn, les Gallery Sessions. Resumint-ho molt: un artista interpreta un tema en un aparador –sí, com el de qualsevol botiga– que ja s’ha convertit en marca de la iniciativa. Hi han passat Manuel Turizo, Tokischa i Rigoberta Bandini. "La tele ha deixat clarament d’apostar per aquest tipus de formats, i en aquest buit hem aparegut nosaltres", afirma Genís Pena, project manager de Gallery Sessions, projecte enfocat cap a una generació que no consumeix la tele.

Notícies relacionades

Multiplataforma

Pena accentua un aspecte que considera clau per a l’èxit del seu contingut: està pensat per viure en multiplataforma. "Això fa que es vegi per diferents llocs, hem aconseguit atrapar audiència per moltíssims canals. Crec que és la diferència amb els productes televisius, que els costa trossejar-los i repartir-los perquè no estan pensats per a això", destaca. Les actuacions han sigut el primer pas perquè Gallery s’hagi ramificat i, ja com una plataforma d’entreteniment musical, estan fent, per exemple, documentals. "És necessari que els músics tinguin un espai per expressar la seva música amb garanties. Abans això era a la tele, ara s’ha girat la truita", afirma finalment Pena, integrant també del grup Alavedra.