¿Per què caça el 'voyeur' imatges si internet és ple de porno gratuït?

Lady Godiva, segons la llegenda, va aconseguir que el seu marit rebaixés els impostos als serfs després de prometre-li que, a canvi, ella recorreria el poble dalt del seu cavall completament despullada. L’acord entre Godiva i els veïns consistia que aquests, coneixedors que era un gest que feia per ells, li respondrien tancant-se dins de casa sense mirar-la per la finestra. Ho van complir tots menys un, Tom, que va acabar contemplant el pas de la dona a través del forat del pany. Al trencar el pacte, va perdre la vista. Peeping Tom s’utilitza en anglès per parlar de la parafília coneguda com a voyeurisme, paraula declinada a partir del verb francès voir (veure).

    La definició lèxica de voyeur (persona que disfruta contemplant actituds íntimes o eròtiques d’altres persones) és inquietant perquè hi encaixarien bona part dels ciutadans de la cultura actual. El catedràtic de Psicologia de la Universitat de Barcelona (UB) Antonio Andrés Pueyo s’afanya a aclarir que, en general, només s’ha de considerar un trastorn mental quan el voyeur té una «preferència» manifesta per aquest tipus d’obtenció de plaer sexual i, a més, ho fa d’una manera «reiterada» perquè –encara que sàpiga que no ho ha de fer– li costa molt controlar-se. És una «alteració» que, si és greu i crònica, produeix desajustos importants en la seva vida.

Retenir l’excitació

Peeping Tom també és el nom d’una pel·lícula que Michael Powel va estrenar el 1960 –en català es va projectar sota el títol d’El fotògraf del pànic–. Josep Lluís Micó, catedràtic de Periodisme de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna, cita el protagonista d’aquest film, un assassí que fotografia la cara que posen les seves víctimes al morir, per aprofundir en la figura dels voyeurs que s’amaguen entre els banyistes per capturar instantànies. L’objectiu de tots dos és semblant: retenir aquell instant «per poder reproduir-lo més tard les vegades que ho desitgin». Els voyeurs ho fan malgrat que actualment a internet podrien trobar fàcilment les imatges que els exciten. Però el fet de captar-les personalment afegeix un plus d’«autenticitat» que valoren.

    El voyeurisme patològic és una parafília –com ho són el sadisme, l’exhibicionisme i la pedofília– que pateixen «gairebé sempre homes» amb problemes psicològics «greus»: aïllament social, timidesa extrema o immaduresa sexual. No és «infreqüent» i tampoc és estrany que els que la pateixen vagin a la consulta d’un especialista a demanar ajuda per curar-la. Una cosa que no resulta gens fàcil, ja que aquesta classe de conductes sexuals són «complicades de superar», admet Pueyo. Es poden donar casos de voyeurs que, a més a més, siguin pedòfils. Són dues parafílies diferents que no tenen per què coincidir, però que es poden donar en un mateix individu. El matís és que el plaer sexual d’aquesta altra desviació s’obté a partir de l’observació de menors d’edat i el Codi Penal castiga amb presó la captació d’imatges de nens que puguin qualificar-se  de pornogràfiques.

Notícies relacionades

Busseig i ‘snorkel’ a Catalunya: 12 animals i plantes que pots veure al litoral català

Aquesta platja a menys d'una hora de Barcelona és una de les millors de Catalunya segons 'National Geographic'

Eines noves

Micó, que parla sobre aquest fenomen al llibre Invitación a la discrepancia (Editorial UOC), recorda que «els voyeurs no són una novetat en la societat. El que ha canviat és l’entorn digital actual que els ha donat «eines noves [com l’smartphone] per captar imatges, reproduir-les o difondre-les amb més facilitat».