Amagatalls d’artistes: l’oasi ocult de Barcelona on Jordi Puntí busca respir

Curiosament per a una construcció amb gairebé segle i mig d’història, l’Umbracle de la Ciutadella continua sent el secret favorit d’uns quants, una espècie de «refugi privat», diu l’escriptor, articulista i traductor Jordi Puntí, dins d’un parc ple de turistes. «Només obren al matí i gairebé mai hi ha ningú. Hi dono un parell de voltes, m’assec en un dels seus bancs i em relaxo. De vegades llegeixo una estona», explica sense por, tot i que s’arrisqui a perdre la tranquil·litat d’aquells moments, a fer que el secret acabi sent excessivament compartit. 

Aquest hivernacle modernista es va construir el 1884, dissenyat per Josep Fontserè, i el 1888 es va habilitar com a pavelló de l’Exposició Universal. Poc després tornava a la seva funció essencial: donar empara a multitud d’espècies de plantes tropicals i subtropicals. A Puntí el fascinen especialment, ens confessa, «les fulles de bananera, enormes com orelles d’elefant, o les de la monstera deliciosa o costella d’Adam, amb les seves formes d’arabesc de Gaudí». Però el millor és, opina, «la barreja salvatge de totes elles». 

L’autor d’‘Animals tristos’, col·lecció de relats adaptada al cine per Ventura Pons, recomana visitar el lloc després d’una tempesta: «El verd es torna més intens, les fulles de palmera recullen l’aigua com uns embuts i el degoteig es torna musical». Això sí, creu que de nit seria encara millor. «M’encantaria dormir entre plantes, veure la llum de la lluna filtrant-se entre els llistons mentre escolto cançons de Gilberto Gil, de Jorge Ben». Dolços somnis tropicalistes. 

Inspiració per a articles

La història d’aquesta fascinació es remunta als seus dies d’estudiant, quan, segons creu recordar, «et permetien passejar entre les plantes i arbres, o almenys jo ho vaig fer». Puntí viu des de fa 12 anys a 50 metres del lloc i només ha de travessar el carrer per submergir-se en el que gairebé considera el seu jardí.

Notícies relacionades

Torneig d’arcades de puzles en una nau secreta

Laberints de palla, blat de moro o flors on perdre's

Al llarg dels anys, aquest espai idíl·lic es va acabar colant en un parell dels seus articles. Un d’aquests, titulat simplement El Umbracle, ha complert 20 anys aquest agost i inclou aquesta fascinant i succinta definició: «L’Umbracle és, abans que res, un intent de domesticar la selva, de recollir l’esplendor de la flora tropical en un espai reduït: com si la burgesia de l’època hagués demanat una selva de butxaca per poder passejar-se sense perills». 

La Ciutadella apareix múltiples vegades a ‘Maletes perdudes’, el seu llibre més premiat, tot i que no l’Umbracle en concret. Però Puntí n’està convençut: «En alguna història acabarà sortint». Potser fins i tot l’escriu allà mateix, en aquesta cabana entre arbres al mig de la selva.