‘La gran ofensa’: els límits de l’humor

La Barts estrena aquesta àcida comèdia d’El Terrat

Aquest espectacle parteix d’una pregunta: ¿quins són els límits de l’humor, si és que n’hi ha? Si repassem els últims anys, comprovarem que han tingut problemes còmics que han fet acudits sobre l’Església, l’Exèrcit, la Casa Reial, la Dictadura (comproveu que tots ells s’acostumen a escriure amb majúscules) o algun torero famós. Cadascú pot tenir la seva resposta i, per això, La gran ofensa, la comèdia que presenta la sala Barts, pretén fer-nos reflexionar. Es tracta d’una obra creada per La Bendita Compañía: Oriol Pérez, Serapi Soler, Dani Amor i Cristian Valencia, els dos primers, directors, i els dos últims, actors, al costat d’Artur Busquets (o Jon Arias) i Betsy Túrnez (o Agnès Busquets). Compta amb la col·laboració dels guionistes del programa La Resistencia i està coproduïda per El Terrat, així que es tracta d’autèntics professionals del gènere.

Abans de l’inici, un cubà ens diu que serà el nostre mestre de cerimònies i ens explica les condicions per disfrutar l’obra. La primera i més important és que si som gent que s’ofèn amb facilitat abandonem la sala abans que comenci l’obra. L’acció s’inicia al pis de dos joves amics. El Sergio és un monologuista que està molt excitat perquè participarà en el programa Late Motiv d’Andreu Buenafuente (són constants les referències al presentador i els seus col·laboradors). Per a això, el seu company Bernat ha escrit un text que consideren genial i pretenen aprofitar l’oportunitat per presentar-li un projecte televisiu que els condueixi a la fama. Paral·lelament, Bernat està col·laborant en un muntatge de prestigi que combina Ricard III amb la situació a Alep. Ja en aquest primer tram hi ha acudits sobre nanisme o la síndrome de Down perquè anem preparant-nos per a tot allò políticament incorrecte.

Un monòleg arriscat

Arriba el moment de la veritat i el Sergio arrasa amb un monòleg en què fa broma sobre Echenique, així com assegura que, per no molestar ningú, el millor és burlar-se d’un mateix. No és el mateix fer un acudit sobre el càncer que començar confessant que el pateixes, i aquest to és el que presideix la seva intervenció. Al tornar a casa detalla al seu col·lega com va ser la seva estada a Madrid i els famosos que ha conegut, però ignora que han sigut denunciats per una víctima de l’atemptat de Barcelona per una frase de mal gust. Mentrestant, les xarxes socials s’omplen de comentaris sobre ells.

Notícies relacionades

Recorren a l’advocada Maria Pilar, amiga de la mare de Bernat, que els plantejarà les diverses opcions a què s’enfronten, mentre freqüenta sovint el lavabo i en surt molt més espitosa després. ¿Han de demanar perdó i esperar que tot es calmi o aprofitar la polèmica per anar fent-se un nom com ha passat en altres casos? Poc després coneixerem el demandant, el Mateu, un indepe que va en cadira de rodes i que viu contínuament indignat. La seva primera aparició per la platea és hilarant. El conflicte i les discussions estan servits, els retrets entre ells se succeiran i, davant la falta d’acord, tot es resoldrà en un judici (amb un jutge sorpresa) en què l’última paraula la tindrà el jurat popular.

L’amistat i el procés artístic

És un muntatge molt gamberro, no podia ser d’una altra manera, amb alguns acudits incòmodes, però molt divertit en què brilla, sobretot, Betsy Túrnez (El rei borni) com aquesta advocada a qui li agrada la festa, que no para quieta i que provoca rialles amb facilitat. L’obra proposa un necessari debat sobre l’humor i la desproporció de les penes que s’estudien per als còmics que es passen de la ratlla (segons el parer d’alguns), però també és una bonica faula sobre el valor de l’amistat i la col·laboració en el procés artístic. Dani Mateo, Willy Toledo, ‘El Jueves’ o Mongòlia, segur que estarien satisfets amb aquesta defensa a ultrança de la llibertat dels humoristes que, això sí, pot molestar els ofesos de torn.