Truita de paranoia, per Òscar Broc

Soc un obsés de la truita sucosa, com menys quallada millor. M’encanta per esmorzar i la consumeixo molt sovint als meus llocs de confiança. Mai he patit una intoxicació, i no serà per falta d’afany. Però aquesta setmana, la truita sucosa ha creuat tots els mitjans –televisió, ràdio, premsa escrita i xarxes– com si fos una assassina en sèrie. Per un moment, semblava més segur jugar a la ruleta russa enmig d’un huracà que demanar-ne una de Betanzos al bar Manolo. 

Drama de dos ous

No caiguem en el drama gratuït. Tots els temples de la truita als quals acudeixo respecten escrupolosament les pautes fixades per Sanitat. Un esclat d’intoxicacions pot acabar amb el teu negoci de cop; cap establiment seriós se la jugaria.

Notícies relacionades

Els restaurants de Barcelona que recomanen els que en saben: els reis del boca-orella

La mariscada més barata d'Espanya se serveix a palades a Barcelona

El cert és que Casa Dani factura una quantitat indecent de truites al dia. I quan jugues amb xifres de producció tan voluminoses i utilitzes tants ous crus, per molt bé que ho facis el risc es multiplica exponencialment. És la primera vegada en 30 anys que Casa Dani té un problema d’aquest tipus; vist en perspectiva el ‘salmonel·lagate’ sembla un «pot passar» de llibre. 

No obstant, l’horda de nutricionistes, metges i gastrònoms que ha inundat els mitjans ha aconseguit omplir la meva truita sucosa amb un extra de paranoia. Hauré d’acostumar-me a tan innovador ingredient.