¿D'on surt aquesta cua?

Un amic es preguntava si realment era tan bo el que cuinaven al Ramen-Ya Hiro perquè sempre hi hagués tanta cua (i tants patidors sotmesos a la cruesa dels elements). Només vaig ser una vegada a tan cèlebre restaurant derameni, per entrar, vaig haver d’anar-hi una hora abans que obrissin. Em vaig sentir com aquests fans d’Isabel Pantoja que comencen a fer cua el dia abans del concert. I ni això: al costat de les hordes pantojianes, almenys hauria begut ‘chinchón’, hauria menjat pipes i hauria cantat ‘Hoy quiero confesar’ set vegades. Elramenmolt bo, sí, però no hi he tornat mai més. 

No hi ha cap restaurant que es mereixi una hora i mitja d’espera en ple carrer, amb les gònades en nitrogen i la incomoditat d’haver d’engolir ben de pressa sabent que allà fora hi ha una fila de Caminants Blancs disposats a apunyalar-te a la cara si et demores amb les postres. Això de les cues en restaurants no és un bon negoci per a la psique. Arribes a la taula emprenyat, humiliat, trencat. El plat et sembla poc. Ni la més exquisida de les menges esborrarà de la teva ment aquelles dues hores de patiment; no hi ha gaudi possible sabent que a la vorera hi ha 60 assassins en potència odiant-te. A la cua del restaurant de moda de torn, fins a l’ésser humà més gentil es pot convertir en una serp verinosa. 

Notícies relacionades

Una de les millors cafeteries del món està al Poblenou

La mariscada més barata d'Espanya se serveix a palades a Barcelona

Per la meva banda, cada vegada que veig una cua quilomètrica en un restaurant em congratulo, ja que sé que hi haurà un lloc on menjaràs igual o millor, segurament més barat i sense patir un brot psicòtic mentre esperes. A més, els que fan dues hores de cua per menjar-se uns fideus són els que després diuen que no els dona la gana d’anar al Phenomena perquè... cal fer cua. Un peix que es mossega l’ídem.