La imprescindible patata

Els peruans tenen catalogats més de 4.000 tipus de patates, a les quals donen els tractaments més diversos. El problema és que, tal com es llegeix en les cròniques de l'inca Garcilaso, els espanyols es van emportar de les terres conquistades les menys valuoses. Perquè travessessin del jardí ornamental a l'olla es van necessitar segles de fam. Van ser els gallecs, acostumats a menjar castanyes, els primers a introduir-les en la seva dieta. Encara ara, alguns avis de la patatera comarca de Bergantiños les anomenen patates de castiñero.

La maledicció de l'inca ha desprestigiat aquest tubercle fins al menyspreu de costar un cèntim el quilo. Com que el que és popular i barat té poca tirada, ens hem acostumat a donar per bones patates fregides horribles, culminació de guarnicions odioses. Només la nostàlgia castellana de les patates a la importància, el redescobriment de les braves i la tasca d'algunes persones com Geroni Magrans, des de la seva parada al mercat d'Abaceria Central, permeten endinsar-nos en un món subterrani d'una riquesa lligada al clima i al sòl.

Notícies relacionades

Una de les millors cafeteries del món està al Poblenou

La mariscada més barata d'Espanya se serveix a palades a Barcelona

Ja que els gallecs van ser els primers, és bo recordar que encara planten al poble de Serois patates segons mètodes tradicionals. A 1.000 metres d'altura, sense adobs industrials, els seus cachelos mereixen respecte gastronòmic. Pràcticament queden en l'oblit aquelles Red Pontiac que es cultivaven donant vida al camp amb les algues que aportaven els temporals. Ara està prohibit recollir-les.

Amb patates d'aquesta estirp -o les excel·lents que proporcionen els pagesos d'Odèn, a l'Alt Solsonès, de la Vall d'en Bas o les d'altura de Prades, amb una IGP (indicació geogràfica protegida)- es pot travessar la línia entre la misèria gustativa i l'alta qualitat. A partir d'aquest criteri, algunes de les bombes de la Barceloneta són dinamita fina i les braves poden resultar un mos que ja té història. Una glòria que arriba al xef Sergi Arola, inventor d'unes braves que contenen al seu interior la justa proporció de salsa. Es poden menjar amb els dits, sense perill d'haver d'anar a la tintoreria. L'únic problema és que molts dels seus imitadors s'han oblidat de la importància del producte base.