Ruta inèdita pel Pilar, l’Eixample més retro

La parròquia del Pilar dona nom a aquest veïnat de l’Eixample esquerre encara lliure (relativament) de turistes, i sense el glamur d’altres àrees més distingides del districte. Delimitat per les avingudes Diagonal, de Josep Tarradellas i de Sarrià, i pels carrers de París i Muntaner, concentra una infinitat d’elements vintage als carrers i a molts dels seus edificis dels seixanta. Al barri es disfruta, a més, d’una oferta gastronòmica de migdia que per regla general satisfà amb escreix l’allau d’oficinistes.

Sorpresa sota terra

Cripta del Pilar

Es recorre primer un passadís i baixa després per una costa; el més semblant a un descens als inferns que al final no és tal, tan aviat com mossèn Jesús obre la porta i obre els llums d’aquest lloc sorprenent, d’ambient celestial.

Llevat del Pilar, que hi ha missa aragonesa i aquest soterrani s’omple de gom a gom, aquí es venera gairebé d’amagat la santa patrona aragonesa. Les intencions, al principi, eren d’altres: aixecar un macrotemple en honor a la verge, envoltat de jardins, i amb capacitat per a 4.000 persones, que servís de reclam per als 90.000 aragonesos que vivien a la ciutat. El resultat havia d’assemblar-se a la catedral barroca de Saragossa i, de fet, les obres empreses en la dècada dels 40 així ho feien creure.

El somni va durar poc: els elevats costos van frustrar el projecte, i només es va acabar la cripta. Al damunt s’hi va construir una escola i la capella del Magnificat, decorada amb frescos i vitralls de Grau Garriga, així que res fa intuir que a sota s’oculta una meravella sostinguda per arcs, voltes i amples columnes, amb les colossals dimensions de la basílica que no va arribar a fer-se mai. Casanova, 175.

Relíquies en ple carrer

Semàfors antics

També de l’època de la postguerra són els semàfors més vells que operen a Barcelona. Els trobaràs enmig de la calçada de Comte d’Urgell, a les cruïlles de Londres i Buenos Aires, sense que això suposi que no hi hagi instal·lats a cadascun dels respectius xamfrans els mateixos artefactes moderns. No van ser aquests els primers que hi va haver: 20 anys enrere s’havia inaugurat a Balmes amb Provença un model precursor, que requeria d’un guàrdia urbà, la funció del qual era activar amb un botó els discos. Una base de pedra hexagonal de ratlles vermelles i blanques sustenta els dos aparells històrics, de quatre cares –si bé com que ara els carrers són de sentit únic, tan sols en van un parell– i coronats amb un fanal que, des de la seva restauració el 2013, il·lumina amb bombetes led. Malgrat que alguns veïns van demanar treure els semàfors perquè no es produïssin xocs, al seu dia van contribuir precisament a evitar-ne. I la seva presència és una prova que l’antic, lluny de destorbar, pot integrar-se a l’actual trama urbana.

Buenos Aires-Nova York

Portals artístics

Potser tot i saber l’impacte que suposava erigir moles brutalistes a l’Eixample, les empreses promotores van incorporar amb més o menys encert elements que suavitzessin aquest xoc visual, i donessin a les finques una mínima personalitat. Aquesta zona, i en particular el carrer de Buenos Aires, és prolífic en detalls retro dels 60 i 70, com el mural esmaltat als baixos del patracol que fa cantonada amb l’avinguda de Sarrià, o la pintura matèrica d’Amadeu Font Bernades, al número 36, a la qual se li ha incrustat sense miraments un intèrfon.

Igual de llampant és l’enrajolat amb el qual Joan Rifà, àlies Silicor, va posar una mica d’alegria a l’immoble del número 50, sense el revestiment del qual no tindria cap interès. Capítol a part mereix Residencias Quinta Avenida (Buenos Aires amb Comte d’Urgell), un conjunt de tres edificis d’habitatges impulsat per La Llave de Oro –el Hudson, el Central Park i el Manhattan– que va comptar amb l’inconfusible segell de Joan Vilacasas en un dels atris... i una altra obra Subirachs! Seva és la paret amb múltiples relleus en positiu i negatiu de la torxa de l’estàtua de la Llibertat.

Truites EXQUISIDES

Cafè Bar Borrell

Sent Sergi Martínez cap de compres d’una constructora, li van proposar anar-se’n a l’Iraq en plena crisi financera: «Et posarem seguretat», li van dir. «El que heu de fer és posar-me en l’ero», va replicar. És així com l’home va fer un gir total a la seva vida, i va anar a parar darrere de la barra del bar del seu sogre, on la filla –la seva dona, Mireia Manuel– ja apuntava maneres batent ous. S’hi va adaptar ràpidament: «Parlo pels colzes», em confessa, mentre sento que cobra 300 euros a dues dones per un parell de tallats. «Ai, disculpin, que no m’he fixat en la coma», els diu somrient. El cafè, que havia sigut un Dole Café, i molt abans una xarcuteria, amb prou feines ha variat amb el Sergi i la Mireia al capdavant del negoci.

Ofereixen plats combinats i suggeriments del dia –paella o fideuà els dijous–, però el que més triomfen són els bocates de truita: de bacallà amb pebrots, de pernil ibèric, de calçots o amb bolets que la parella recull en les seves escapades al Berguedà. Qualsevol opció serà encertada, i, fora bromes, et sortirà barata. Comte Borrell, 340.

¡Quina joia!

La Casa Pere Company

Notícies relacionades

El festival Clam abaixa la persiana diumenge

Sabors autòctons als peus de Montserrat

Després d’anys de modernisme a tot arreu, els gustos cap al 1910 van canviar. Les classes folgades reclamaven construccions més pràctiques, i Puig i Cadafalch les va acontentar amb un xalet d’estil noucentista i influència germànica –ampliat amb cura per Enric Sagnier– que destaca entre tant de bloc impersonal. Que no el fessin caure en temps de Porcioles va ser mèrit del doctor Melcior Colet, que el va adquirir una vegada acabada la guerra i hi va instal·lar la seva clínica ginecològica. El 1982 el va donar a la Generalitat, sota el compromís que acollís un museu que ajudés la divulgació de l’esport. Aquesta ha sigut la seva comesa fins al seu tancament, fa prop d’una dècada, per sotmetre el palauet a una reforma integral. Quan reobri, tornaran les exposicions, «amb una visió actual i inclusiva», m’explica Mònica Amat, responsable d’aquest equipament cultural. I el visitant podrà gaudir novament de l’escala de fusta i de la fantàstica xemeneia.

Es pot reconèixer la tasca dels restauradors: s’han recuperat bigues ocultes i colors originals –les golfes roses, que es creu que s’utilitzaven com a espai de jocs, són una passada–, i s’ha fet una reinterpretació de l’arcàngel Sant Miquel a partir dels rastres en una de les seves façanes. Buenos Aires, 56.