L’article de Miqui Otero: ‘Trata de arrancarlo’

En definitiva, la millor tarda de diumenge, gràcies al meu cotxe. Un cotxe al qual se li acaba la bateria abans que a un segurata la paciència. I que em deixa tirat de manera sistemàtica, com per recordar-me una cosa en la qual penso molt aquests dies de clima bèl·lic: qualsevol viatge pot ser l’últim. 

Diuen que Sam Phillips li va dir a Johnny Cash: «Has de cantar com si t’acabés d’atropellar un camió i només tinguessis temps de cantar una última cançó». Una cosa així és el que passa cada vegada que intento agafar el cotxe. Els meus veïns, per cert, tenen problemes amb el càmping gas. Espero que no vinguin a demanar-me sal.

Conduir en troncmòbil

Tot ha començat com una tarda plàcida de rentadores i Saigon de joguines desordenades. Però fa uns dies el cotxe ens va deixar tirats al pàrquing, així que és un bon dia per trucar a l’assegurança i resoldre-ho. Tot va vent en popa i m’envaeix aquesta caloreta de la tasca pendent per fi afrontada. Quan el de la grua posa les pinces en un parell de punts estratègics sota el capó, sembla que m’estigui carregant l’electricitat a mi també. 

  -Res, ara fas un volt i així queda el cotxe carregat. 

  - ¿On vaig?

El de la grua valora contestar-me que a la merda, però respon que al lloc que em faci il·lusió. Deambulo sense destí. Faig cinc voltes a la mateixa illa. Conduir per l’Eixample, amb els seus carrers idèntics, em recorda sempre a Els Picapedra: en les escenes en què viatgen en troncmòbil sempre apareix el mateix ocell, el mateix núvol, la mateixa muntanya. ¡Un moment! He tingut una idea. Recluto la resta del meu nucli familiar i anem a Montjuïc.

Gràcies, Tauró  

Notícies relacionades

Sant Isidre mostra l’essència del Solsonès

Lleida: molt per descobrir

El meu cotxe no és un cotxe, és un tauró: si pares, es mor. Tot i així, arribem a la muntanya. Baixem a l’altura del MNAC per veure la posta de sol. Un teclista esforçadíssim està tocant precioses melodies de Cole Porter. Turistes tapen amb la seva cara les vistes en els seus ‘selfies’. Les estàtues neoclàssiques es retallen sobre un cel esquinçat per núvols mandarina.

En aquell moment dono gràcies al meu cotxe per animar-me a sortir de casa. M’ha regalat aquesta posta de sol. Tots hauríem de ser turistes a la nostra ciutat. Moltes gràcies, Tauró. Fins que intento obrir amb la clau i no funciona. I faig servir la d’emergència i hi entro, i res respon. I em quedo allà sol pensant a buscar una moral (tot viatge pot ser l’últim) que doni sentit a aquesta nit. La gent es posa reptes metafísics, ¿no? La pròxima vegada que arrenqui em planto als Monegres, potser amb ayahuasca a la guantera.