'La revelació 1.0': ¿Qui recorda Wikileaks?

Censura, llibertat d’expressió, filtració d’informació,‘fake news’. Mercantilització de la vida, algoritmes a tort i a dret, capitalisme de la vigilància. ¿Qui té el poder? ¿Qui dimonis té el poder? Governs, grans corporacions, mitjans de comunicació. I el gegant de Google sotjant, controlant. Però la gent, ai, la gent. La gent no s’adona del poder que té. ¿O potser sí?

Any 2016. El director Jorge Yamam-Serrano i la periodista Neus Molina es troben en un pis del barri del Poble-sec. Volen parlar de què significa dir la veritat. Què implica, quines conseqüències penals i socials té. Comença un any d’entrevistes: Gonzalo Boye, Simona Levi, Davide Dormino, Amnistia Internacional i un llarg etcètera. Volen parlar de Julian Assange, d’Edward Snowden, de Chelsea Manning. Endinsar-se en l’univers Wikileaks, que, qui ho havia de dir, no és tan perfecte com sembla perquè no filtra ni edita els documents. 

A poc a poc, Serrano comença a traçar una història. Un relat que uneix les històries dels tres alertadors amb el periodisme i la llibertat d’expressió. El resultat, que es pot veure al Tantarantana fins a principis de desembre, es diu‘La revelació 1.0’i és, ja em perdonareu el tòpic, d’una necessitat aterridora. El primer que veiem a l’entrar a la sala és una advertència: «Tot el que veuran a continuació està basat en fets reals». Les converses, les històries, els fets. El primer a aparèixer en escena és Galileo Galilei, que es va enfrontar a la inquisició romana de l’Església catòlica al destrossar la teoria geocèntrica. Aquesta que deia que la Terra era el centre de l’univers. Després, Assange, Manning, Snowden. 

Denunciar els fets, la impunitat.

La dramatúrgia uneix amb eficàcia una conversa entreAssangei Eric Schmidt, director executiu de Google fins al 2011, la història deChelsea Manning–des de la infància fins a la filtració, les tortures i els anys de presó– i la d’Edward Snowden, que el 2013 va treure a la llum documents que revelaven noves formes dels serveis secrets nord-americans per captar informació. Es representen alguns fragments de la vida d’aquests tres alertadors per evidenciar que la informació és poder i que (gairebé) sempre s’utilitza amb finalitats polítiques o econòmics. ¿L’objectiu? Denunciar els fets, la impunitat. 

Notícies relacionades

Búfals d’aigua a les Estunes

Un Nadal medieval al castell de Cardona

A diferència del ‘Camargate’ –en què es reproduïa la famosa conversa entre Alícia Sánchez-Camacho i Victoria Álvarez–, Serrano no se serveix del material per generar comèdia o buscar la complicitat de l’espectador ni tampoc aprofita al màxim els recursos audiovisuals per crear un doble relat, per exemple. Aquí, el pes de l’obra recau, sobretot, en la solvència dels seus tres intèrprets i, evidentment, en la força del que diuen. El text és tan fort que (pràcticament) no necessita res més. Només ser escoltat. Per recordar que Assange és a la presó, Manning també i queSnowden s’amaga a Rússia. Que la veritat, en aquesta societat, no està a l’ordre del dia.