'Toni Erdmann': mai has vist res semblant

Explicada en poques paraules, 'Toni Erdmann'  sona com una comèdia d’Adam Sandler: és la història d’un pare afec­tuós però excessivament bromista, que intenta ensenyar a relaxar-se a la seva filla, bolcada en la seva carrera. El seu humor implica perruques, dentadures postisses, coixins de pets i algun nu d’índole no sexual. Però el cert és que és una pel·lícula alemanya, de gairebé tres hores, sovint molt trista i del tot inclassificable. Mai abans has vist res semblant. Per això no te l’has de perdre. Per això i perquè és meravellosa.

Des del principi queda clar que Winfried i Ines no es porten bé des de fa temps. Malgrat  això, ell decideix viatjar a Bucarest per passar uns dies amb ella. Una vegada allà, els seus constants acudits i ficades de pota generen vergonya i desdeny en la filla, i totes les seves situacions junts acaben amb un silenci mortalment incòmode. El cap de setmana culmina amb un comiat poc cerimoniós. És aleshores quan el tal Toni Erdmann entra en escena per provocar el caos. Saber més –per exemple, com encaixen Whitney Houston i un vestit tradicional búlgar en la relació– podria treure gràcia a l’assumpte. Diguem només que l’habilitat de la directora Maren Ade per passejar-nos entre la sorpresa, la fascinació, el rubor, la culpa i la hilaritat és pur geni.

Notícies relacionades

L'amor va liquidar el racisme

Com passar-se el dia ballalaland

En el procés, en cap moment ens situa en una situació de superioritat. Pot ser que Ines es comporti amb fredor, però la seva posició és comprensible. Tot i les seves bones intencions, pocs li aguantarien a Winfried les seves pallassades –que al capdavall són mecanismes de defensa contra la soledat i la por–. D’altra banda, molt pitjor que ell són tots aquells cretins amb americana per a qui la noia treballa. Ella anhela desesperadament l’estima d’aquesta gent; entre altres coses, Toni Erdmann és una afilada crítica del capitalisme corporatiu i el paper que les dones han d’exercir per sobreviure-hi.

A poc a poc, Ines s’anirà fent la idea que la seva vida és essencialment miserable. En una pel·lícula d’Adam Sandler això la faria tornar corrent cap a casa i reconnectar amb el pare, però això és una altra cosa: una finíssima oda a la barreja d’afecte amb exasperació i bones intencions amb inevitables decepcions que compliquen les relacions entre pares i fills, que creix i creix i arriba a nivells èpics en la seva capacitat per incomodar-nos i oferir-nos a la vegada una commovedora –però gens cursi– calidesa envers els seus personatges; i que culmina amb un trio d’escenes purament buñuelianes amb barreja de trets satírics, carnavalescos i dolorosament humans. Després d’això, l’èxtasi.