Tothom estima Amy Adams

A aquestes altures, en pantalla Amy Adams ha fet de tot. Poques actrius en actiu saben passar d'interpretar una princesa de conte a donar vida a la duríssima nòvia d'un boxejador i d'aquí a posar-se a la pell d'una amenaçadora fanàtica religiosa. Nicole Kidman no ho pot fer, i per descomptat Julia Roberts tampoc. En termes de varietat, per trobar-li parangó s'hauria de girar la mirada cap a, sí, Meryl Streep, amb qui ha treballat -i de qui ha pres nota- en dues pel·lícules.

Des que el 2005 va sorgir gairebé del no-res amb el seu treball a la ­joia indie anomenada 'Junebug', per la qual va ser nominada a l'Oscar, Adams ha protagonitzat musicals, comèdies gruixudes, intensos drames, meloses 'romcoms', cine infantil i aventures de superherois. En el procés ha sigut candidata a l'estatueta quatre vegades més -per 'El dubte' (2008), 'The fighter' (2010), 'The Master' (2012) i 'La gran estafa americana' (2013)-, i és gairebé segur que ho tornarà a ser ben aviat, potser fins i tot per partida doble, gràcies a un parell de complexes interpretacions que la mostren com no l'havíem vist mai.

Només dues setmanes després d'arribar a la cartellera al capdavant del drama de ciència-ficció 'La llegada', en què commou encarnant una lingüista enfrontada a la tasca de comunicar-se amb uns visitants alienígenes, avui ho fa a bord de la intricada intriga 'Animales nocturnos', segona pel·lícula com a director del dissenyador Tom Ford. Al film, Adams dóna vida a una galerista sobtadament mortificada pels fantasmes del passat després de llegir la nova novel·la del seu exmarit. Poc rastre hi ha en el paper dels personatges dolços i assolellats que van ajudar l'actriu a convertir-se en estrella.

Notícies relacionades

Albert Serra, el nostre home a Mart

Extraterrestres: ni són verds ni ens volen matar

UNA ESTRELLA, NO UNA CELEBRITAT

Bona part del que els dos títols tenen de bo ho deuen a Adams. I també en aquest sentit s'imposa una al·lusió a Meryl Streep. Gràcies a les dues actrius, pel·lícules que un no necessàriament voldria veure es converteixen en cites cinematogràfiques ineludibles. La diferència és que Adams no les fa servir per lluir-se, sinó que es posa completament al seu servei. Deu ser per això que s'ha hagut d'esperar tant per ser reconeguda, o que ja s'ha acostumat a tornar a casa amb les mans buides la nit dels Oscars. O potser això últim és degut al fet que Amy Adams és una estrella però no una celebritat. La seva vida privada no sembla que interessi a ningú, i ella no ha procurat que comenci a fer-ho. A ningú li importa a quines festes va, ni com vesteix a les alfombres vermelles. I potser aquest és el motiu, o més aviat la conseqüència, que al veure-la en escena ens la creguem tant.