Albert Serra, el nostre home a Mart

Albert Serra és com el nobel de Bob Dylan: genera una agressiva divisió d'opinions. Al de Banyoles se'l venera o se'l detesta. Ha sigut definit un nombre similar de vegades com un visionari o un fantotxe, com pura petulància i com el contrari: un necessari antídot als vicis més pretensiosos del cine d'autor. Al morbo hi contribueix l'actitud de rock star que llueix en públic, amb les seves mans plenes d'anells, les seves ulleres de sol, la seva cara de pòquer i les seves afirmacions sobrades.

Però el debat es deu sobretot a les seves pel·lícules, obres pròpies d'un talent radical, impredictible, provocador i, sí, marcià: és un cineasta únic. Ningú fa el que ell fa, i això foragita el consens.

¿I què fa Serra? El seu mètode es basa en ritmes comatosos, prefereix la improvisació als diàlegs escrits i privilegia la creació d'atmosferes sobre els desenvolupaments dramàtics a l'ús. Les seves premisses narratives es basen en la desmitificació de personatges icònics, factuals o ficticis: 'Honor de cavalleria' (2006) retratava Don Quixot i Sancho, 'El cant dels ocells' (2008) imaginava el viatge dels Reis d'Orient, i 'Història de la meva mort' (2013) plantejava la trobada impossible entre Casanova i Dràcula.

ÚLTIMS DIES DEL REI SOL

I en la seva nova pel·lícula, 'La mort de Louis XIV', el director català evoca els agònics últims dies de l'anomenat Rei Sol. Encarnat pel mític Jean-Pierre Léaud (icona de la 'nouvelle vague'), el monarca està postrat en un llit, envoltat de metges, d'aristòcrates i de servents, desconcertat davant la seva pròpia finitud.

Notícies relacionades

El plaer de disfrutar d’una pel·li a l’aire lliure

Patum, el ritme únic de la festa de Berga

Així de simple o, segons com es miri, així de complex. Les pel·lícules de Serra visiten altres èpoques però no són el que entenem per passat: cada moment és present, immediat. I suspenen els seus herois en temps morts o en un permanent impàs, i els oposen a la imatge que en tenim: ens els mostren menjant i cagant i morint, com fem tots.

AMBIENT LÚGUBRE

En efecte, la delectació en la vulgaritat del cos humà és una de les seves constants, però si en obres prèvies s'hi entregava amb esperit entremaliat, a 'La mort de Louis XIV' l'avanç de la gangrena imposa un ambient sobri, lúgubre i fins i tot solemne. Es podria considerar una obra reverent si no fos perquè hi ha un aire subversiu en la seva manera de recordar-nos que un cadàver aristocràtic fa la mateixa pudor que un de plebeu, i a retratar la mort com un ritual tediós, ridícul i aterridorament banal. I perquè, en definitiva, Serra ha fet el que molts de nosaltres fa temps que volem fer: matar els poderosos. És clar que votem per ell.