Joseph Beuys: l’home que es va tancar amb un coiot

Defensa sense peròs

La discussió en vida –i de manera pòstuma també– era si es tractava d’un geni o d’un farsant. Però allà hi ha el seu últim col·laborador viu, l’escultor Björn Nörgaard –creador del sarcòfag preparat per a la reina Margarida de Dinamarca– per parlar de la seva ultracontemporaneïtat. «Beuys creia que el comunisme, que reprimia la llibertat de pensament, i el capitalisme, que destruïa la naturalesa per fer diners, eren idees inservibles –explica el danès–. Estava convençut que el capital de la societat era l’ésser humà, i que aquest havia de cooperar amb la naturalesa i no utilitzar-la». ¿Com? «¡Aquest era el paper de l’art i la creativitat!».

La gràcia és que no era un negociat de l’artista il·luminat. «Considerava que tothom ha d’aprofitar les seves qualitats creatives, faci el que faci i sigui on sigui». I aquesta «plàstica social» podia canviar l’educació, l’Estat, la democràcia sencera. En el futur, pensava, convergirien la naturalesa, els éssers humans i l’espiritualitat (l’alemany era molt cristià, a la seva manera).

Aquesta oposició a la salvació individual –molt típica dels existencialistes– i l’aposta per les accions plàstiques –i no per llegar un munt d’obra amb la qual mercadejar– el van convertir en l’artista més influent de la segona meitat del segle XX.

¿Falsa biografia?

Tot i així, un grapat de biògrafs insisteixen que Beuys tenia «problemes mentals». L’hivern de 1943, l’avió de la Luftwaffe en què operava com a radiotelegrafista es va estavellar a Crimea i uns nòmades tàrtars li van salvar la vida protegint-li el cos amb greix i feltre (els seus materials escultòrics favorits). Recuperat de les fractures al crani i diversos ossos, va resultar ferit quatre vegades més en combat i va caure pres dels britànics. Fins aquí el seu relat. No hi ha forma de demostrar quina part era veritat, un deliri posttraumàtic o una invenció amb gràcia.

El seu costat polític també va ser qüestionat. Que si era esquerrà, ecologista i defensor de la democràcia directa –va arribar a presentar-se al Bundestag el 1976–, que si defensor d’una ànima germànica –amb costat ocultista inclòs– que desprenia un tuf nazi. Era amable i es podia tornar esquerp. La seva dona, Eva, va assegurar que «va estar mort tota la seva vida, però sempre va estar molt viu». Potser ell mateix era una ‘performance’ infinita i punt. «Si algú pren la paraula de Beuys com la paraula de Déu, no ha entès Beuys en absolut. Només és l’afirmació d’un ésser humà. I una afirmació no és la veritat, és la possibilitat de seguir endavant», matisa Nörgaard. 

Notícies relacionades

Política, ‘boomers’ i xarxes socials: així es comuniquen els candidats a l’alcaldia de Barcelona

Terrorisme dels GAL: del desprestigi de la democràcia a la desmemòria de les víctimes

Per això era tan important veure’l, en un espai i un temps, disposat que t’agafés l’esperit per les espatlles i et sacsegés. «Jo vaig assistir a quatre de les accions de Beuys –recorda Nörgaard–. No eren posades en escena. Tenia una concentració extraordinària i els objectes en relació amb el seu cos generaven una imatge en moviment. No estava present com a persona».

Creativitat a costa seva

En tot cas, en el centenari del seu naixement, li hauria agradat que cadascú en fes la seva interpretació. Nörgaard, que va participar en la ‘performance’ ‘Manresa’ a la galeria Schmela de Düsseldorf –sí, Beuys va visitar la capital del Bages el 1966 mogut per la seva passió per Ignasi de Loiola–, viatjarà a la ciutat catalana el pròxim març per realitzar una acció que culminarà una trilogia que va arrencar amb l’obra de Beuys i que va continuar amb l’exposició que es va fer al Santa Mònica de Barcelona el 1994. I tornarà a fer d’apòstol de la seva paraula.