«Si ets dona i indígena, les bretxes són tremendes»

S’associa l’indígena al rural, però la seva família fa diverses generacions que viu a la capital.

Originalment, vivíem al sud, a Curacautín, a la regió de l’Araucanía [el territori ancestral dels maputxes]. La meva besàvia va emigrar per treballar com a empleada domèstica. Actualment, més del 70% d’indígenes vivim en zones urbanes.

Va ser una migració massiva.

No va ser una decisió voluntària, sinó forçada per les polítiques de desposseïment territorial. L’Estat de Xile va néixer el 1810 i no va respectar els espais de sobirania ancestral que denominem Wallmapu i que s’estenen pel sud de Xile i l’Argentina. A través de la força militar i de les polítiques de colonització, dels 5 milions d’hectàrees de terres maputxes només en queden 500.000 i moltes estan en mans d’empreses i latifundistes.

¿Hi havia activistes en la seva família?

No. El meu besavi va viure en una època en què l’indígena era sinònim de salvatge, brut i analfabet, i el meu avi no ens va transmetre la identitat maputxe. Al Xile de 1980-90 es va produir la quantitat més gran de sol·licituds de canvi de cognoms maputxes.

¿Per què?

Els nostres cognoms –en el meu cas, el meu segon cognom és Huencho– eren motiu de burla i menyspreu, i moltes persones van buscar aquesta lògica d’assimilació per fugir de la pressió del sistema.

¿I quan se li desperta la identitat indígena?

A la universitat em vaig treure la bena i vaig poder mirar-me a mi mateixa com a dona maputxe, amb la meva història i la meva identitat. Va ser com descobrir una nova manera de mirar la realitat.

Té un postdoctorat per Stanford i ha sigut professora visitant a Harvard. ¿El seu avi va poder veure fins on arribaria la seva neta?

No, però aquesta pregunta és superimportant, perquè per a nosaltres la figura dels ancestres és vital i segueixen presents entre nosaltres. Miro cap enrere i penso sobretot en les dones maputxes que van viure situacions de violència, discriminació i invisibilització. Quan fas la intersecció entre dona i indígena, les bretxes són tremendes. Anar ocupant aquests espais de coneixement i poder que sempre ens van ser vetats és com anar guarint cap enrere.

L’accés a la universitat ha sigut clau.

És un espai on el reforçament identitari indígena té molta potència. Jo vaig estudiar amb una beca per a pobles indígenes, però sempre sota la lògica de la discriminació positiva i encara amb historiadors que negaven la nostra existència i vigència com a poble. Allà ens vam trobar joves maputxes, però també aimares, diaguites, rapanuis... i en poc temps vam assumir la nostra identitat, la nostra vestimenta, la nostra llengua...

¿Vostè parlava la llengua maputxe?

No. La llengua és un dels dispositius més potents que ha tingut l’Estat. A les escoles es castigava els nostres avis per parlar el mapudungun o per parlar malament el castellà i se’ls forçava a assumir els valors i emblemes patris de la nació xilena. Els dispositius educatius eren molt potents i per això el cas del català és interessant per a nosaltres.

¿En quin moment esclaten els moviments indígenes contemporanis?

Hi ha una fita que marca un abans i un després, que és quan els estats llatinoamericans volen commemorar els 500 anys de la conquista, el 1992. Llavors emergeixen els zapatistes i els moviments a l’Equador, Bolívia i Xile contra la violència colonial, que persisteix amb la fundació dels estats. És llavors quan aquests moviments comencen a autoidentificar-se com a subjectes polítics de drets que exigeixen als estats no només una reparació sinó una transformació, trencar amb el concepte hegemònic d’Estat-nació.

¿Hi ha un pensament indígena o són diversos?

Els moviments indígenes compartim els ideals d’un estat plurinacional, de l’autodeterminació dels pobles i d’avançar cap a la interculturalitat com a projecte polític, davant la lògica homogeneïtzant dels estats que intenten dissenyar una ciutadania neutral. El que canvien són les estratègies, fins i tot hi ha els qui recorren a la violència per la desconfiança davant un Estat el projecte del qual ha sigut nefast per a nosaltres.

Afirma que «la interculturalitat no és més que una aspiració si no qüestiona les estructures de poder».

És clar. ¿De què serveix aplicar programes d’educació intercultural bilingüe que consisteixen a fer una hora de classe a la setmana si no es canvia la forma com s’exerceix el poder polític i econòmic? Des d’aquesta lògica, continuem sent subalterns. Hi haurà conflicte fins que totes les nacions dialoguin en igualtat de condicions i comparteixin el poder.

¿Què pot aportar aquesta filosofia a l’actual crisi global?

Les narratives respecte de la democràcia i de conceptes com ara govern, nació o Estat han sigut construïts des d’un pensament occidental que col·loca l’ésser humà al centre, com a eix de tota la interrelació amb els altres éssers que habiten aquest món. Aquests éssers moltes vegades són materials, però també n’hi ha d’immaterials, com els ancestres o les energies dels territoris. Nosaltres proposem formes de govern i models econòmics ajustats als cicles de la terra i respectuosos amb les energies dels boscos, els volcans, el mar...

De fet, se’ls associa sobretot amb lluites mediambientals.

Nosaltres no defensem el medi ambient, sinó els drets de la mare terra. És un pensament molt més integral que porta a exercir la ciutadania d’una manera diferent. 

Parlen del «bon viure» com a dret constitucional.

El bon viure, els drets de la mare terra o la sobirania alimentària són conceptes constitucionals que la societat hauria d’incorporar als seus projectes de convivència. Però moltes vegades aquestes propostes no són compreses des del món winka [occidental o foraster, en mapudungu] perquè xoquen amb els interessos dels capitals nacionals i estrangers.

Xile, a més, va ser el laboratori neoliberal dels Chicago Boys des dels anys 70.

El més dramàtic és que el model dels Chicago Boys no ha canviat gens ni mica. A Xile el mercat ho defineix pràcticament tot: l’aigua, les riqueses del subsol... tot té un amo. Per això l’any passat l’augment mínim de la tarifa del metro va fer esclatar una revolució i avui estem celebrant un plebiscit. Deien que érem els jaguars d’Amèrica Llatina, un oasi a la regió, però la gent va sortir al carrer a rebel·lar-se contra l’Estat i el mercat.

Joves no indígenes enarboren la bandera maputxe com a símbol.

Davant els emblemes de la nació xilena que representen més aviat un model d’opressió, per primera vegada emergeixen en l’espai públic símbols indígenes que representen la rebel·lia i la resistència contra aquest model. Al carrer, la joventut escrivia la paraula ‘weichafe’, que significa guerrer en mapudungun. Les nacions indígenes recolzem aquest moviment de la nació xilena, que busca transformacions que són coincidents amb les nostres.

Vostè és la dona que ha arribat al càrrec més alt en l’aparell legislatiu de la Universitat de Xile i a més és indígena. Ja forma part dels espais de poder.

I he utilitzat tota aquesta repercussió per posar l’indígena en el centre del debat, tant en la comunitat universitària –per això tenim la primera política de pobles indígenes-– com en el marc del procés constituent. Hem sigut educats en les institucions ‘winkes’ i avui dia els indígenes som presents en els espais de decisió i continuem disputant-los. Ja no hi ha tornada enrere.

¿Quina relació hi ha amb el Black Live Matters?

Té a veure amb aquestes subalternitats i violències, en aquest cas racials. El cas de George Floyd va fer visible una violència institucional que sempre ha existit. Però és paradoxal que la societat xilena empatitzi tant amb el Black Live Matter i, en canvi, no reaccioni davant el racisme institucional que assassina nens i nenes maputxes.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

¿En quin sentit una nova constitució xilena podria ser un referent?

Les constitucions de Bolívia i l’Equador ja van ser pioneres a incorporar les cosmovisions pròpies dels pobles indígenes i es declaren estats plurinacionals. Xile, que és una societat mestissa, es veu a si mateixa com a molt europea, com si no existís un 13% de població indígena. Hi ha moviments que criden a restar-se d’aquest projecte, però el fet que una constitució redactada per la ciutadania pugui situar l’indígena al centre després d’haver sigut invisibilitzats, vilipendiats i esborrats de la història és una oportunitat històrica.