Charlene Carruthers: «Això no va d'una guerra de races»

The revolution will not be televised (la revolució no serà televisada), recitava Gil Scott-Heron el 1971. ¿El que el món està veient per la televisió és una revolució?The revolution will not be televised (la revolució no serà televisada)

És part d’una imatge més àmplia del que està passant als Estats Units: manifestacions massives en 50 estats, gent exigint la retallada del pressupost de la policia..., tot això és real. El que no surt a la tele és l’ajuda mútua: la gent que ajuda que d’altres puguin continuar menjant, prenent les seves medicines i pagant les seves factures, perquè estem enmig d’una pandèmia i a molta gent se’ls ha arrabassat tot.

Vostè sempre ha donat molta importància a l’ajuda mútua.

És una cosa que en aquests moments s’ha de fer però no hauria de reemplaçar la responsabilitat del govern local i federal, que en lloc de destinar diners a cobrir les necessitats de les persones es gasta bilions de dòlars a l’any en operacions policials.

La denúncia de la violència policial contra la població negra forma part del seu ADN com a activista.

L’activitat policial és una de les principals formes en què el racisme, l’antinegritud, el supremacisme blanc i el patriarcat es manifesten en la nostra vida quotidiana. 

Des de l’any passat la seva ciutat, Chicago, té una alcaldessa negra, Lori Lightfoot. ¿No ha suposat una gran diferència?

No, de fet jo ni tan sols la vaig votar. La coneixia d’abans i vaig ser testimoni de la seva falta d’empatia, de cura i d’atenció en el cas de Rekia Boyd, una dona negra de 22 anys que van morir el 2012 pel tret d’un policia fora de servei.  No em sorprèn en absolut que ara permeti que la policia de Chicago enganxi i ruixi amb esprai pebre persones que demanen justícia.

Una alcaldessa negra no és la solució, llavors.

La identitat d’una persona, el que és, no determina els seus valors i les seves accions. Que una dona negra, fins i tot una dona negra ‘queer’, sigui alcaldessa no implica que automàticament tingui sensibilitat per la gent oprimida.

En aquest sentit, ¿Obama va poder fer més?

Nosaltres lluitem molt contra la deportació massiva de migrants indocumentats que va fer la seva administració. Parlar del llegat del president Obama inclou tant els beneficis, com la reforma sanitària, com el rècord de deportacions i el manteniment de la presència militar nord-americana al món.

Si una alcaldessa i un president negres no són la solució, ¿quina és?

Per començar, s’haurien de fer tres passos. Primer: reduir el poder, o sigui els diners, que té la policia. Segon: invertir aquests diners en escoles públiques, en un sistema de salut públic, en polítiques d’ocupació i en vivenda, perquè això proporcionaria molta més seguretat de la que ha proporcionat mai la policia. I tercer: comprometre’ns col·lectivament a gestionar els conflictes i la violència des de fora d’aquestes institucions, que s’han demostrat absolutament ineficaces una vegada i una altra. És una lluita a llarg termini.

Hi ha un lema que diu: Anem a poc a poc perquè anem lluny

Sí. La policia, la presó i el càstig han sigut integrats a la nostra manera d’entendre el món i si volem canviar-lo no serà d’un dia per l’altre, però estem preparats.

Ha participat en altres revoltes per la violència policial contra la població negra. ¿Quines diferències veu en la reacció pel cas de la mort de George Floyd

La principal diferència és que la gent ha sortit en massa i planteja demandes més visionàries, no només que deixin de matar-nos, sinó com construirem comunitats més fortes i segures.  També hi ha menys preocupació per la propietat, perquè és l’única manera que se’ns escolti.

¿Parla dels saquejos?

Ho anomenen així, quan en plena pandèmia el govern ha donat una sola ajuda de 1.200 dòlars perquè les famílies sobrevisquin mentre regava amb centenars de milions de dòlars les grans corporacions. ¡Això sí que és un saqueig! A més de cridar contra la violència policial, ara la gent també crida contra aquesta violència de l’Estat.

També hi ha molta gent jove i blanca manifestant-se.

Els joves sempre han estat a primera fila de les revolucions. Tampoc diria que ara hi ha més presència de blancs, però sí una barreja de persones de totes les races, comunitats i, fins a cert punt, classes socials. ¡Fins i tot he vist un capellà franciscà manifestant-se!

¿Per què aquesta vegada ha sigut tan massiu?

En part perquè la gent ha pres consciència de com tots estem connectats. L’ocupació de Palestina està connectada amb la política de seguretat als Estats Units, la deportació de migrants està connectada amb els abusos policials contra les persones de pell negra i morena en aquest país... La gent s’ha adonat que les seves condicions de vida estan connectades amb les de la gent que està liderant la lluita i això és bàsic per a l’organització. Aquesta connexió la vam aprendre dels moviments radicals d’alliberament, com els Panteres Negres i altres organitzacions.

A aquesta tradició vostè hi suma l’enfocament ‘queer’.

L’enfocament del feminisme negre ‘queer’ sorgeix de la tradició negra radical, del feminisme negre radical i dels moviments radicals LGBTQ. Aquest llegat ens permet explicar totes les històries possibles sobre tota mena de persones. Les persones negres LGTBQ no poden viure com el que són sense por de les amenaces i de la violència. El meu alliberament requereix l’alliberament de l’altre.

¿Hi ha un risc real que esclati una guerra entre blancs i negres?

Això no va d’una guerra de races, sinó d’una guerra que la policia, els supremacistes blancs i l’extrema dreta (finançats pel nostre govern i les grans corporacions) estan lliurant contra la població negra. Són ells els que actuen com si les nostres vides no tinguessin cap valor.

Que no sigui una guerra entre blancs i negres no vol dir que no es pugui presentar així.

Totalment, i això ens distreu de les coses reals que passen en aquest país. Perquè es produeixi un canvi transformador s’han de donar grans canvis en el poder de les elits, els multimilionaris i els corruptes del Govern, i això inclou el president. Trump se n’ha d’anar. Si no el voten al novembre serà una victòria.

¿Una victòria suficient?

No, seria només un pas, una victòria que formaria part d’altres moltes que necessitem per aconseguir un canvi veritablement transformador.

¿Com li ha influït el fet d’haver-se criat al Districte Sud de Chicago entre una població majoritàriament d’origen mexicà?

Érem l’única família negra al meu bloc i des de petita vaig estar exposada a una cultura diferent. La primera vegada que em van anomenar «the N word» [es refereix a un dels insults racistes més despectius cap a les persones negres: nigger] va ser un nen del barri. Així vaig ser conscient que jo era diferent i del que significa ser negra per als altres. Però també em va permetre veure que jo no necessàriament havia de ser igual que els altres. Vaig aprendre que tots mereixem respecte pel simple fet de ser humans i vaig saber que jo tenia un paper per fer-ho possible.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Vostè sol dir que és important fer-se la pregunta: «¿Qui soc jo?»

Jo soc filla d’uns pares que van migrar a Chicago des de Mississipí. Vinc d’un llegat de persones que han resistit, que han imaginat un món diferent i que han treballat molt per construir-lo. Són molts segles d’opressió i és una lluita molt llarga. No és un canvi que pugui fer-se de la nit al dia; mai ho ha sigut, no ho és ara i mai ho serà.