04 d’abr 2020

Anar al contingut

La gran estafa de la grassofòbia

Lucía Etxebarria

La gran estafa de la grassofòbia

Les dones sabem que quan un home amb poca imaginació vol insultar-nos tira ràpidament de dos adjectius: grassa i boja. Normalment els dirigeix a gent que està en el seu seny i/o que està prima. Un trist exemple és Cristina Pedroche, molt prima. Quan es va crear un TT #LaBallenaDeVallecas només per insultar-la per «grassa», clarament es tractava d'un acte masclista.

Un dels meus nombrosos nebots té un blog (per trobar-lo teclegin motv + soy un perdedor). En ell explica com un «amic» (per a amics així millor tenir enemics) el va posar verd a través d'un grup de Whats­app: «Aquell gras em fa fàstic». No es va ficar amb les seves idees ni amb la seva intel·ligència, el més fàcil era ficar-se amb el seu cos.

He vist el mateix amb Mario Casas, que s'ha engreixat 12 quilos. He llegit comentaris a les xarxes tan cruels que sincerament no val la pena reproduir-los aquí.

O quan Mercedes Milá i el bioquímic José Miguel Mulet estaven debatent a propòsit d'un llibre, de nom que no vull recordar per no fer-ne promoció gratuïta. «Et recomano que et llegeixis el llibre i t'aprimis perquè estàs gras», va dir la Milá. «De tota la meva argumentació -va respondre ell-,­ l'únic criticable que has trobat és la mida de la meva cintura. ¿T'imagines que jo posés en dubte el que dius per ser dona, negre o homosexual?».

En aquests casos per descomptat, no es tracta d'un insult masclista.

Per tant fa falta una mirada feminista però també interseccional per parlar de grassofòbia, perquè el que és prim es construeix des de la perspectiva d'una societat consumista i alienant que vol que gastis diners per tenir un cos normatiu i determinat. I la imposició de ser prim s'imposa sobre TOTES les persones de les societats postmodernes. Es tracta d'una construcció social, no només masclista.

Quan una noia grassa o un noi gras se sent orgullós de qui és, quan penja a les xarxes un foto seva amb els seus 80 o 90 quilos i no s'avergonyeix d'això, de seguida hi ha algú que el posa a parir. Em va passar a mi quan vaig penjar en el meu perfil d'Instagram una foto de la cantant Beth Ditto en biquini. Grassa, potser, però, en la meva opinió, guapíssima. Un munt de gent que no coneixia de res em va acusar de promoure hàbits nocius.

Però aquestes persones que es constitueixen en gelosos defensors de la salut ataquen només les persones grasses, però no ataquen, per exemple, les iracundes. En les nostres televisions i la nostra ràdio tenim tertulians i polítics que criden, que s'enfureixen, que es diuen de tot menys guapos. Ningú els acusa de promoure hàbits nocius. I ho són. Des de l'estudi de Freiedman i Roseman del 1950, que va relacionar el patró de conducta A (ira-hostilitat agressió-competitivitat) amb les cardiopaties, centenars d'estudis han corroborat aquest fet i la comunitat mèdica ho assevera unànimement.

Tampoc ningú acusa de promoure hàbits nocius aquells actors, actrius, cantants, músics, models que apareixen en anuncis de cervesa o els que pengen fotos a les seves xarxes amb una copa a la mà. L'OMS assegura que cada 10 segons mor una persona per causa de l'alcohol, factor determinant de més de 200 malalties. Des de la depressió i l'ansietat fins a la cirrosi o el càncer, passant per l'hepatopatia, la hipertensió arterial, l'acidesa crònica, la litiasi renal... També és la primera causa de mort en accidents automobilístics.

Segons el Journal of the American Medical Association, el sobrepès no només NO és perillós per a la salut, sinó que a més està associat estadísticament amb un risc més baix de mort prematura, un 5% menor al de la gent amb un pes «ideal». Dades d'un estudi del National Centre for Health Statistics, fet sobre aproximadament tres milions de persones de diferents països. El més exhaustiu fins avui.

Per Paul Campos, autor del llibre El mito de la obsesidad, aquest nou estudi demostra que la por a l'obesitat està injustificada en la majoria dels casos. Que aquesta por no és res més que obsessió cultural injustificada. I alimentada per una indústria que es fa multimilionària venent gimnasos, productes dietètics, cirurgia estètica, aliments light, etc.

Tenir uns quilos de més, com demostra l'estadística, no és necessàriament dolent. Les persones amb sobrepès moderat s'enfronten millor a les malalties greus, que solen anar acompanyades d'una gran pèrdua de pes, i de gana. I d'un estat de debilitat més perillós per a les persones primes. A més, com han demostrat nombrosos estudis anteriors, no tot el sobrepès és igual, i ha de valorar-se en funció de cada persona.

Existeix un rebuig generalitzat a ser gras que afecta les persones grasses i les que no ho són. Simplement, s'intenta controlar el cos de les dones o les actituds dels homes utilitzant la por a engreixar-se, el prejudici contra el que és gras.

Mario, per si llegeixes això o algú t'ho fa llegir: Que sàpigues que aquí em tens disponible si vols consolar-te de tant insult. Que jo crec que estàs boníssim amb els teus 12 quilos de més. Que en un país en què el Rei Emèrit mata ossos, jo els estimo.