100 anys Kennedy

La inquietant rebotiga del 'Happy birthday'

La nit en què Monroe li va cantar a Kennedy compleix 55 anys. La icònica escena tenia una espinosa tramoia

zentauroepp14713348 this photo provided by bonhams auction house  by former whit170525184352

zentauroepp14713348 this photo provided by bonhams auction house by former whit170525184352 / CECIL STOUGHTON

3
Es llegeix en minuts
Núria Marrón
Núria Marrón

Periodista

ver +

Aquell dia, Marilyn Monroe no es va presentar al rodatge de 'Something got to give', la pel·lícula de George Cukor que havia de fer-la tornar a la cartellera després d'un any en què l'angoixa, l'alcohol i l'abús de sedants l'havien portat fins a un psiquiàtric on, en lloc d'afecte i tranquil·litat, va trobar una habitació d'aïllament. Després de la pausa, no obstant, les coses no havien canviat en excés. L'actriu, sumida en un remolí autodestructiu i ostatge del desig i l'aprovació alienes, se seguia comportant com algú irritant i ingovernable. I aquella vetllada, una vegada més, es va prestar a exercir de 'sex symbol', a ser el panteix xiuxiuejant d'aquell 'Happy birthday, Mr president' que va oferir a John F. Kennedy pel seu 45è aniversari. La festa, s'ha de dir, s'havia avançat 10 dies a la data perquè, en realitat, el que aquell dia s'oficiava al Madison Square Garden de Nova York era una superrecaptació de fons del partit demòcrata. ¿Què podia donar més morbo, es devien felicitar els publicistes, de l'escola 'Mad Men', que la dona més desitjada del planeta cantés, enfundada en un vestit que semblava pintat, a l'home més poderós del món, sobretot quan es rumorejava que eren amants?

«Ara ja em puc retirar de la política, després d'haver sentit un 'Aniversari feliç' cantat per a mi de forma tan dolça», va dir el president. Convindran que 'dolça' no és la paraula que s'ajusta millor a una escena que traspuava sexualitat i que, en realitat, va tenir una tramoia inquietant, com van assenyalar després els biògrafs d'ell i els diaris íntims i la poesia d'ella.

Notícies relacionades

El dia dels fets, per exemple, Monroe va ser acomiadada del rodatge. Primer li havien donat permís per viatjar a Nova York, però després l'hi van negar i l'actriu, que sembla que es volia veure amb el president, se'n va anar. I encara que en els seus escrits aquella dona de pols ferit, culta i amb un quocient intel·lectual superior a Einstein aspirava a interpretar Txékhov i O'Neill, aquell dia va arribar disposada a portar fins al final el seu paper de Marilyn. Per a això es va enfundar en un vestit de gasa i seda amb 2.500 incrustacions de vidre que, de tan ajustat, la va obligar a cosir-se'l pel darrere i a prescindir de la roba interior. El vestit, que va costar 12.000 dòlars, era de Jean-Louis Berthault, el mateix que espremia aquella moda, després de la segona guerra mundial, d'imaginar les actrius despullades, amb dissenys com el de Rita Hayworth a 'Gilda' o el banyador de Deborah Kerr a 'D'aquí a l'eternitat'. Per descomptat que quan es va obrir pas, com una ofrena, en la foscor del Madison Square Garden, Monroe no semblava infeliç, sinó relaxada i anhelant. I per descomptat que ningú va endevinar que l'actriu, els crits d'auxili de la qual ningú va saber sentir, s'anava sumint en el seu últim estiu. El 5 d'agost va aparèixer morta a casa seva de Los Angeles al costat d'un pot buit de Seconal, cinc dies després de passar un fosc cap de setmana a Cal-Neva Lodge, cau de la màfia, amb homes poderosos.

Un president malaltís

El galant de l'esdeveniment tampoc era en absolut l'home saludable i irresistible que projectava la seva imatge, ni el mite que va començar a néixer en aquella fatídica desfilada a Dallas, només un any i mig després. El dia de la seva festa d'aniversari, el llavors president encara no havia tancat l'incendi de badia de Cochinos -en què van morir centenars d'homes i més de mil van ser capturats-, ni la seva gestió de la crisi dels míssils, declarada l'octubre següent, l'havia convertit encara en el paradigma de la resolució de conflictes. De fet, és molt possible que Kennedy, amb un voluminós historial mèdic, hagués anat a aquella vetllada després de rebre vuit injeccions amb sedants que requeria per aguantar els actes públics. JFK patia osteoporosi, colitis ulcerosa i dolors terribles d'esquena que li impedien calçar-se sense ajuda. I aquell inflamable i crític 1962 depenia de pastilles i medicació per dormir, despertar-se, mantenir-se dret o estar mitjanament conscient en els dies més crítics. Realment, les escenes icòniques tenen peus de foto terrorífics.