03 juny 2020

Anar al contingut

Jorge Vestrynge: maleïda memòria

Juancho Dumall

De totes les evolucions ideològiques que hi ha hagut en la democràcia espanyola la més vistosa és la de Jorge Verstrynge. No només perquè sigui de dreta a esquerra, quan el més habitual és viatjar de les juvenils posicions esquerranes a les conservadores de la maduresa. El que crida més l'atenció en el cas de l'exsecretari general de l'Aliança Popular de Fraga els anys 70 i 80 i ideòleg de Podem avui és que sembla haver arribat a una fusió impossible entre unes ideologies i les altres. La setmana passada ho va demostrar al parlar a La Sexta de les eleccions franceses per dir que no votaria mai Macron, i deixar en una nebulosa si seria capaç de votar per Le Pen. Per arreglar-ho, deixo una afirmació acadèmica: «El Front Nacional francès no és un partit feixista», i una frase per a la història: «L'hi puc dir jo, que he sigut feixista».

Jorge Verstrynge Rojas (Tànger, 1948) va començar la seva carrera política a l'extrema dreta, concretament, en posicions pròximes a la Cedade, d'infaust record. Després de la mort de Franco i amb els nous aires de democratització a Espanya, va voler jugar un paper. Ho va fer, una altra vegada, al costat dur de la dreta. Va ser fundador de Reforma Democràtica, la plataforma creada pel seu admirat Fraga Iribarne, que va ser l'embrió d'Aliança Popular.

El jove Verstrynge -tenia 28 anys quan va néixer Reforma Democràtica- va forjar amb Fraga el seu ideari polític profund. Admirador de De Gaulle, antiamericà i defensor de l'Estat fort i centralitzat, va trobar en l'exministre gallec de Franco l'home en el projecte del qual encaixava. I aquest va ser Aliança Popular, un partit autoritari, profundament conservador i que mai es va atrevir a trencar d'una manera simbòlica amb el franquisme.

ANIMAL POLÍTIC

Va ser allà, a Aliança Popular, el partit de la 'rojigualda' fins i tot als tirants, enemic de les autonomies desintegradores i amic de l'ordre als carrers, el partit que feia perillosos escarafalls amb cada atemptat d'ETA i que recelava de la legislació progessista de la UCD (divorci, avortament, reforma fiscal) on el jove Verstrynge, un projecte d'animal polític, va trobar el camí a la fama.

En pocs anys va passar de secretari d'Acció Territorial (1976-1978) a secretari d'Organització (1978-1979), i d'aquí a secretari general (1979-1986), és a dir, a número dos del 'patró'. Entre els seus èxits hi va haver portar el partit dels deu diputats obtinguts el 1979 als 106 del 1982. Tot i que en aquest resultat va pesar l'enfonsament de la UCD, és cert que el jove Verstrynge va aconseguir aquests anys vertebrar el partit a tot Espanya. Després va venir el desengany.

Si Verstrynge va titular 'Memorias de un maldito' l'autobiografia que va publicar el 1999 va ser, en bona mesura, per la seva humiliant sortida del partit al qual s'havia entregat en cos i ànima. El seu coqueteig amb la idea que Fraga havia d'optar a alcalde de Madrid per atacar després la Moncloa (l'anomenada operació Chirac) va ser la seva tomba pels recels causats en un líder que Déu-n'hi-do. A partir d'aquí li quedava una travessia del desert, en la qual va trucar a les portes del PSOE, el 1988. Però el carnet del puny i la rosa va ser negat fins al 1993 a qui havia admirat en els seus anys de joventut els feixistes francesos i espanyols.

Incapaç de trobar un lloc al sol dins del PSOE, Verstrynge fa una nova pirueta i reapareix com a assessor de Francisco Frutos, successor de Julio Anguita, al PCE i a Izquierda Unida.

Ja era el maleït oficial quan vam entrar al segle XXI. Així que, amb tot perdut, es converteix en assessor del president veneçolà Hugo Chávez i en activista del 15-M i tot el que envolta aquest moviment. No en va Verstrynge havia sigut professor d'alguns dels que després es convertirien en dirigents de Podem, entre ells, Pablo Iglesias i Juan Carlos Monedero.

En la seva faceta d'activista madur (per l'edat, no per Veneçuela), Verstrynge coneix també el que és ser detingut per la policia.Li va passar el juny del 2014 quan es manifestava per la tercera república el dia de la coronació de Felip VI. També va ser sancionat l'abril del 2013 per haver assistit a l''escrache' contra la vicepresidenta del Govern, Soraya Sánez de Santamaría, en una acció de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca.

UN FIX DE LA SEXTA

Però la seva faceta més destacada els últims anys és la de comentarista polític en programes de televisió de gran audiència. S'ha convertit en una de les estrelles d''Al rojo vivo', el carrusel polític dels matins de La Sexta que dirigeix Antonio García Ferreras, i també apareix amb freqüència a 'La sexta noche', el programa polític de la nit dels dissabtes.

Allà acostuma a fer encesos comentaris sobre l'actualitat. Un home sense pèls a la llengua i amb un important bagatge polític. Això sí, la seva condició polièdrica el fa ser sempre discutit. Per exemple, està a favor del dret a decidir de Catalunya, defensa el règimn veneçolà, és anti-nord-americà i pot mantenir una assossegada conversa amb el seu amic Luis Bárcenas minuts després d'haver fet un apassionat al·legat contra la corrupció.

El seu últim posicionament contra Macron va ser un terratrèmol a les xarxes socials. Un altre més. Sobretot quan ve precedit d'un «si ho he de saber jo, que he sigut feixista»