Julián Casanova: «Les revolucions sempre desemboquen en Estats autoritaris»

Fa 100 anys a aquestes hores, a Rússia estava tenint lloc un esdeveniment que, més enllà de posar de cap per avall el país, marcaria la història del segle XX a tot el planeta. La revolució que va enderrocar l’imperi tsarista i va donar pas al soviètic ha sigut glorificada i demonitzada a parts iguals per comunistes i anticomunistes. En el seu últim llibre 'La venganza de los siervos' (Crítica), l’historiador Julián Casanova ha viatjat a la convulsa Rússia de l’any 1917 per desmuntar alguns d’aquests mites en vista de la historiografia moderna i posar en el lloc just una paraula, revolució, que avui segueix generant controvèrsia i que ara fa un segle va conèixer la seva màxima expressió.

Imaginem que pugem a una màquina del temps i apareixem a la Rússia de principis del maig del 1917. ¿Què hi veuríem?

Fa 100 anys a aquestes hores ja havia canviat tot, però el que era nou  encara estava per arribar. Les revoltes del febrer havien posat fi a tres segles de dinastia dels Romànov i per tot el país començaven a sorgir soviets locals a manera d’assemblees comunals, però Rússia encara no havia aconseguit alliberar-se de la guerra mundial i els problemes socials continuaven. El més fonamental ja havia passat, i és que les velles institucions de Rússia s’havien dessacralitzat.

¿A què es refereix?

En 15 dies van desaparèixer tots els símbols de l’imperi tsarista. De la nit al dia, els aristòcrates van passar de disfrutar de privilegis centenaris a haver de disfressar-se d’obrers per no ser apallissats al carrer. Mentrestant, al camp havien començat les ocupacions de terres i dins l’exèrcit es van disparar les desercions. Entre el febrer i l’octubre, en plena guerra, més d’un milió de soldats van deixar les armes, i això no hi ha exèrcit que ho suporti. Però res d’això va estar pilotat pels bolxevics, en contra del relat oficial del règim soviètic.

¿Va falsejar la història?

La revolució russa està plena de mites infundats. Un d’ells és el que la presenta com a resultat d’un pla dissenyat des del principi pel partit bolxevic, però aquesta versió menysprea la massa popular que es va alçar molt abans que Lenin tornés a Rússia i infravalora la influència que hi van tenir els menxevics i socialrevolucionaris. També passa per alt el factor fonamental de la revolució, la guerra, que va ser gasolina que va incendiar el polvorí. 

¿Ningú ho va veure venir?

No, fins que va ser massa tard. El juny del 1917, l’aristòcrata Lvov, cap del Govern provisional, va reconèixer que la culpa de tot el que estava passant a Rússia la tenia la mateixa aristocràcia, que havia tractat els pagesos com a gossos en lloc d’eixamplar la base social del país, com havien fet els aristòcrates britànics. La reina Victòria d’Anglaterra escrivia a la seva neta, la dona del tsar, per recordar-li que havia de respectar els súbdits, i la tsarina li contestava: «Tranquil·la, a Rússia els reis podem fer el que vulguem». Mentre el seu poble moria de fam i el seu exèrcit era massacrat al front, Nicolau II es dedicava a caçar ocells i jugar a escacs. Vivia sobre un volcà en erupció i no se n’havia adonat.

Entre el febrer i l’octubre del 1917 van passar moltes coses a Rússia. ¿Aquest és un d’aquells moments de la història en què el temps s’accelera?

Sens dubte. Els moments d’acceleració de la història existeixen, però no els decidim els historiadors, es veuen més tard, quan s’analitzen els esdeveniments, i aquell va ser un d’aquells moments en què van canviar moltes coses en molt poc temps. Ara mateix vivim una cosa semblant.

¿Hi troba similituds?

La història no es repeteix mai, però sempre té ressons del passat, rima amb el que va passar abans, i si fa 100 anys vam viure un moment d’acceleració de la història, avui en vivim un altre. Si m’ho hagués preguntat fa 15 anys, no li hauria respost això, però des de la crisi del 2008 estan canviant moltes coses en el món en molt poc temps.

¿La russa va ser la mare de totes les revolucions?

Sí, per la seva dimensió i les conseqüències que va tenir. La francesa va necessitar l’imperi napoleònic per propagar-se. La russa, en canvi, va ser global. Sense ella no es pot entendre el nazisme que va venir després, ni la Xina comunista, ni totes les revolucions que hi va haver al segle XX. El més curiós és que les tesis marxistes no van predir mai que la revolució es produiria a Rússia. Pensaven que aquest país viuria una transició des d’antic règim cap a una societat burgesa de classes mitjanes.

¿També ho pensava Lenin?

La historiografia soviètica, qüestionada després de l’enfonsament de l’URSS, va vendre una imatge mítica de Lenin que no es correspon amb la realitat. Ell va tornar del desterrament quan la revolució ja estava en marxa, però va saber veure que la seva supervivència passava per treure Rússia de la guerra, donar pa al poble i gestionar el poder dels soviets. Quan s’accelera la història, sempre sorgeix una persona que sap mirar per sobre dels altres i detecta el canvi dels temps. Ara ha passat una cosa semblant al nostre país.

¿A què es refereix?

Fa quatre anys, quan viatjava a l’estranger, em preguntaven amb estranyesa com era possible que a Espanya, en vista de la convulsió que estava vivint el país, no hagués sorgit una nova formació política que donés veu a tanta indignació. Compte, no estic comparant Lenin amb Pablo Iglesias, però tots dos van saber detectar els canvis i van aprofitar les eines adequades per generar poder. Aleshores van ser els soviets i ara són les xarxes socials. 

La revolució russa va donar pas a l’estalinisme. ¿Va ser una conseqüència inevitable?

Els bolxevics van gestionar el poder dels soviets, van crear les estructures del nou estat i van saber afrontar els enemics previsibles i, sobretot, els imprevistos, els que venien de dins. I aquí sorgeix la repressió, confirmant la norma de ferro de totes les revolucions: lluny de generar més desordre, sempre desemboquen en estats autoritaris que reprimeixen més que el règim anterior. Això val per a la Xina, Cuba, Nicaragua i totes les revolucions que hi ha hagut. La revolució russa va ser un somni igualitari que es va acabar en malson.

¿Quina imatge creu que ha quedat de la paraula revolució? 

Les revolucions avui estan mal vistes, en part perquè sempre s’han explicat de manera interessada, posant el focus en el final sense aclarir el que passa abans. Els que van participar en la revolució anarquista de Barcelona el 1936 no aspiraven a cremar convents i matar capellans, sinó que perseguien grans ideals. Una revolució és un esclat d’esperança, però també és l’ocasió perfecta perquè sorgeixin espavilats que s’aprofiten de la situació. El problema és que l’ús polític que es fa de la revolució acaba ficant-ho tot al mateix sac. 

¿I això com es corregeix?

Estudiant la història a fons, analitzant-la, comparant-la i divulgant-la. Davant del mite, la historiografia no té escapatòria, però només mitjançant la investigació i l’ensenyament es poden combatre les manipulacions polítiques de la història, inclosa la de les revolucions. El problema és que això no s’estudia a les aules, on els programes escolars gairebé mai arriben fins al segle XX. A Espanya tenim un dèficit educatiu alarmant en història contemporània que ha provocat la propagació d’idees preconcebudes, com la diu que revolució és sinònim de violència i res més. 

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

A 100 anys de la revolució russa, avui també vivim temps convulsos. ¿Hi troba paral·lelismes històrics?

Hi ha aspectes del passat que ressonen, però avui el panorama és molt diferent. D’entrada, a la major part d’Europa s’ha consolidat una societat civil forta, democràtica i culta que ha estudiat el seu passat i n’ha tret lectures. Parlo de països com Alemanya o la Gran Bretanya, no d’Espanya. Aquí vam passar de la guerra civil a la dictadura i després a la democràcia sense explicar com vam anar d’una cosa a l’altra. ¿Què hi podem fer, si vivim en un país que té un president que presumeix de llegir l’As i no li interessa la història? Això Angela Merkel no ho diria mai.