16 jul 2020

Anar al contingut

I love Mendoza

Juan Carlos Ortega

I love Mendoza

JUAN CARLOS HIDALGO

Que el sentit de l’humor és una mostra d’intel·ligència és un fet que, afortunadament, es comença a acceptar. Encara hi ha certes reserves en alguns àmbits, és evident, però això no és només culpa dels reticents: també ho és de la idea que, erròniament, s’acostuma a tenir de l’humor.

Eduardo Mendoza va rebre dijous passat el premi Cervantes de mans del rei Felip VI. L’expressió de l’escriptor al ser-li entregada la medalla el descriu perfectament; va mostrar un somriure tímid, intel·ligent, còmplice i bondadós, com ho és també la seva obra, tot i que aquí la timidesa és substituïda per una afortunada falta de pompositat. Com a bon humorista, a Mendoza l’avergonyeix la cosa grandiloqüent.

Vaig comentar amb uns quants amics que em vaig posar molt content al veure que el Rei entregava el Cervantes a un humorista. Tots, intrigats, em van preguntar a qui l’hi havien donat. Imagino que tenien al cap els noms del Gran  Wyoming, David Guapo o Eva Hache. Quan els vaig dir que es tractava d’Eduardo Mendoza, van mostrar estranyesa i em van aclarir que aquest home no era un humorista, sinó un escriptor de prestigi.

Els vaig dir que les dues definicions no em semblaven incompatibles. Per explicar-me millor, no vaig voler recórrer al tòpic de Cervantes o Quevedo, tan usat a l’hora de parlar de la fusió entre humor i altura literària. Així que vaig optar per parlar-los del meu admirat Chesterton, un dels humoristes més bons que hi ha hagut i a qui, sense saber per què, comparo una mica amb Mendoza.

L'expressió de l'escriptor al rebre la 
medalla el descriu 
perfectament: 
tímida, intel·ligent
i bondadosa 

Crec que no vaig aconseguir convèncer els meus amics. Segons ells, l’humor és l’humor i la literatura és la literatura. Són capaços d’acceptar, això sí, que en algunes novel·les es cola el sentit de l’humor de l’autor, però es neguen a fer un pas més i considerar que un geni de la literatura pot ser, en si mateix i per sobre de tot, un perfecte humorista. Ven l’humor com una qualitat secundària, però mai com una essència.

 Però  Mendoza és un humorista i, per tant, escapa del que tots esperen que passi. Per això no va ser falsament contestatari davant la corona, com tants altres, i es va mostrar agradable davant els reis. La seva conducta, en aquesta època tuitera denota valentia. Aquesta és, en el fons, la verdadera incorrecció política. Dit d’una altra manera; va ser incorrecte davant els falsament incorrectes al comportar-se correctament.

Per a mi –i per a molts altres– Mendoza és un geni de l’humor. Les riallades que m’han generat moltes de les seves frases són una cosa que no podré agrair-li mai del tot, ni amb aquest article ni amb cinquanta de similars que escrivís. Així que, de manera vicària, el Rei l’hi ha agraït per mi, i per tots nosaltres, els que hem rigut tant amb la seva obra, els que sabem que exerceix la mateixa meravellosa professió que Miguel de Cervantes, Quevedo, Chesterton, Mihura o Miguel Gila.

Gràcies, senyor Mendoza, per les bones estones, per les rialles, per la seva estupenda visió de les coses, pel seu incommensurable talent per escriure, per mostrar-nos un món que no s’assembla al de ningú. Dit d’una altra manera: gràcies per «sus labores», per ser un humorista amb bondat i estar escrivint El Quixot de la nostra època.