40 ANYS DE LA LEGALIZACIÓ DEL PARTIT

La cultura del PCE: d'Alberti a Paco Rabal

El retorn a Espanya de grans noms de la intel·lectualitat i les arts va ser alguna cosa més que el senyal definitiu de la normalització del país.

La cultura del PCE: d'Alberti a Paco Rabal
5
Es llegeix en minuts
Albert Garrido
Albert Garrido

Periodista

ver +

Aleshores, el 'partiy' era el Partit Comunista, el pecé. Si algú deia «el partit pensa» o «el partit ha decidit», ningú preguntava de quin 'partit' es tractava. I això  també valia per al partit. El partit era el PSUC, i en tot el que sorgia d’ell o ell recolzava hi havia una senya d’identitat inconfusible, de màquina greixada, un catàleg de certeses, canviants sovint, però certeses al cap i a la fi, en consonància amb el que va deixar escrit Karl Popper: la política s’assembla a la ciència en el fet que sempre es pot modificar.

Per així dir-ho així, es tractava de certeses instrumentals: la mateixa direcció que l’abril del 1954 afirmava al Missatge del Partit Comunista d’Espanya als intel·lectuals patriotes que «el realisme socialista en l’art representa un escalafó qualitativament nou en la història de l’art», podia al mateix temps comptar entre els seus il·lustres camarades de peripècia amb Pablo Picasso i invocar el llegat de Miguel de Unamuno, Federico García Lorca i Antonio Machado, noms tan eminents com allunyats de l’encartonat realisme exaltat per Maksim Gorki.

ideari comunista pròxims a l'

Més de 30 anys més tard, en la Setmana Santa de la legalització, una part essencial de les cultures espanyoles estaven enquadrades en el partit, simpatitzaven amb ell o hi orbitaven al voltant. L’obsessió del franquisme amb els comunistes, el preu per la repressió pagat pels seus militants i el prestigi dels intel·lectuals exiliats del PCE van crear les condicions per a una consagració global de l’univers cultural comunista. 

El retorn de personatges com Rafael Alberti María Teresa León va ser alguna cosa més que el senyal definitiu de la normalització del país; el descobriment per part del gran públic que Francisco Rabal Antonio Gades, dos artistes arxiconeguts, cotitzaven al partit va tenir un efecte similar.

Perquè les coses fossin com van ser va fer falta un llarg procés de maduració del medi ambient. Explicava Juan Antonio Bardem, de disciplina comunista, que es va embarcar en el rodatge de Sonatas (1959) per aquell pla en què el marquès de Bradomín exclama «¡Viva la llibertat!». En aquells anys era un crit trencador, com ho era el llibre 'Estructura económica de España' (1960), de Ramón Tamames, jove comunista, o 'Catalanisme i revolució burgesa' (1967), de Jordi Solé Tura, així mateix jove i comunista. I va tenir gran influència a les aules de la universitat franquista que hi seguessin Enrique Múgica, Javier Pradera i molts altres que, alineats en l’oposició a la dictadura, van veure en el partit l’instrument més eficaç per mobilitzar-se contra ella. Eren més adversaris de la dictadura necessitats d’una eina política que no pas confrares o seguidors de la teoria leninista del partit.

DOS CORRENTS

Per això des de molt poc després de la legalització es van configurar dos corrents d’opinió en l’intel·lectual orgànic del PCE i en la militància, subjectes a la Realpolitik d’aquells dies. Ho explica Manuel Vázquez Montalbán a 'Crónica sentimental de la transición' (1985): «També a les files comunistes es va haver d’iniciar la pedagogia del pacte amb la monarquia i amb el Govern de Suárez (…) Presideix Gutiérrez Díaz, 'el Guti,' secretari general 'de facto', tot i que encara no 'de iure', ronda per l’assumpte assegurant que és obligació d’un comunista fer anàlisis oportunes de l’oportunitat real, fins i tot a risc de ser acusat d’oportunista. I després de la ronda, l’evidencia. Els nens no venen de París. Els Reis Mags són els pares. És a dir, no hi haurà ruptura, però sí que hi haurà reforma. I a continuació, Santiago Carrillo es trauria a Madrid la bandera espanyola i l’acceptació de la monarquia del barret de copa del seu tenaç entrecuix». L’ingrat final de la innocència.

J. A. Bardem que defensaven els comunistes"

Mentre Alberti Pasionaria seien al Congrés, el rumor dels decebuts començava a sentir-se al carrer. Però el conglomerat de militants, simpatitzants, votants i companys de viatge constituïa un nucli sòlid, tan visible en un concert de Raimon com en el retorn a Espanya del 'Guernica' (1981). Francisco Umbral va escriure  que les cues a les portes del Palacio de Cristal, al parc d’El Retiro de Madrid, on es va exposar el quadro en primera instància, eren una sofemasa –una empresa d’enquestes de l’època–, i efectivament ho van ser, tot i que van quedar lluny de constituir la prova del nou de l’hegemonia cultural comunista en el postfranquisme. Van ser, això sí, expressió de la nova cultura democràtica de l’aggiornamento comunista, explicada per Santiago Carrillo a 'Eurocomunisme i Estat', sorgida de l’herència gramsciana i difosa pel Partit Comunista d’Itàlia, dies d’Enrico Berlinguer.

Tot era una barreja de possibilisme i entusiasme que deixava pel camí alguns defraudats. «'Dicen que España está españolizada, / mejor diría, si yo español no fuera, / que, lo mismo por dentro que por fuera, / lo que está España es amortajada'», va deixar escrit José Bergamín al seu sonet Ecce España, que acaba així: «'De quijotesca en quijotesca empresa, / por tan entera com tan partida, / se sueña libre y se despierta presa'». Al mateix temps, Gabriel Celaya deixava escrit que «la poesia és una arma carregada de futur», una idea no exempta d’optimisme històric, absolutament contradictòria en tot cas amb aquesta altra del mateix autor: «La societat és falsa, l’acció no porta a res, el futur no existeix». ¿Un defraudat més?

Notícies relacionades

A l’'Epílogo' dedicat per Canal + a Juan Antonio Bardem, aquest admet sense embuts que va sentir frustració al no produir-se «la ruptura democràtica que defensaven els comunistes». I Manuel Vázquez Montalbán, al seu 'Epílogo', es permet ironitzar sobre el paper exercit per Santiago Carrillo: «Hauria sigut un magnífic secretari general del PSOE». Havien passat els dies de més enaltiment i el toc comunista es va diluir de mica en mica en l’esquerra triomfant englobada al PSOE: 202 diputats el 1982. Aquella majoria absoluta es va registrar només dos mesos després que hagués tancat el setmanari 'Triunfo', verdadera referència de l’esquerra als quioscos en la recta final del franquisme, descrita el 1975 per José Luis Herrero Tejedor, agregat de premsa de l’Ambaixada d’Espanya a Lisboa, com «El capital en fascicles», sense cap mena de dubte una exageració.

¿Qui ocupa avui l’espai d’efervescència cultural que hi havia aleshores: les esquerres emergents o les platees anuals dels premis Max i Goya, habitualment tan bullicioses?