A una adolescent

Ho vaig llegir en aquest mateix diari. Que la moda de tallar-se amb fulles d'afaitar s'havia estès perillosament entre els adolescents. Que gairebé la meitat dels adolescents que van ingressar a la unitat de psiquiatria infantil i juvenil de Sant Joan de Déu hi arribaven perquè es tallaven. Que els especialistes alertaven que el fenomen era la punta de l'iceberg, que les autoritats haurien d'indagar. I després un munt de tonteries que deien uns quants psicòlegs i que em van fer posar de molt mala llet. Perquè no tenien ni idea de què estaven parlant. Perquè mostraven una falta d'empatia, de cor, alarmants.

Vaig localitzar la vostra comunitat per Instagram.

Heu de fer servir un hashtag secret perquè Instagram censura les fotos de contingut violent, i les vostres ho són. Publiqueu fotos de les vostres autolesions. Algunes són realment dures. El hashtag llavors era #mysecreatfamily. A aquestes altures ja ha canviat. Vaig parlar amb tu. Tens 15 anys. Dos intents de suïcidi. Una família de merda. Un psicòleg, un psiquiatre. Materialment, tot el que pots desitjar. Emocionalment i afectivament, res.

No et talles per cridar l'atenció. Ho mantens en secret. Et talles a les cames i a l'abdomen. Els teus pares no ho saben, les teves amigues tampoc. Només unes quantes persones estan al cas del que et passa: les que segueixen el teu compte, anònim i secret.

Tampoc ho fas per moda. Dir que ho fas per moda invalida el teu patiment i fa que et tanquis més en tu mateixa i siguis encara més reticent a explicar-ho. Si vas obrir un compte va ser per desesperació. Necessitaves saber que no eres l'única.

No estàs boja. Ni de bon tros ets perillosa. Jo vaig trobar una noia excepcionalment intel·ligent. Que havia patit un trauma seriós. Que lidiava tan bé com podia amb l'ansietat i la depressió. Que pateix com tants altres milions de persones en la població general.

Jo feia el mateix que tu, a la teva edat. M'han dit boja ni se sap quantes vegades. No obstant, he passat en dues ocasions per avaluacions de psiquiatres forenses. Una, quan es va dirimir la custòdia de la meva filla. La segona, quan vaig demandar una televisió precisament per dir-me boja, entre altres boniqueses. No és gens fàcil superar aquest tipus d'avaluació. I em van donar per estable i capaç de cuidar una menor.

Llavors jo no sabia per què ho feia. Ara ho sé. Quan et talles, descarregues adrenalina. L'adrenalina és un ansiolític molt potent. Diguem que el dolor físic d'alguna manera anestesia el dolor emocional. Abans que te n'hagis adonat t'has fet addicta a aquesta sensació. I també a la sensació de control. No pots controlar res més en la teva vida, però almenys el dolor físic pots controlar-lo.

També pot ser que siguis un noi. Tu no estàs boja, ni desequilibrada, ni ets feble. Només ets una persona sensible. Els bojos són els que t'han portat fins aquí. Només un psicòpata o un perfecte fill de puta necessita aixafar una altra persona per sentir-se superior. No sóc aquí per jutjar-te ni tampoc per escandalitzar-me. Ja he passat pel que tu has passat, no em sento superior a tu. Només vull dir-te que hi ha altres maneres d'alliberar emocions que no pots contenir: angoixa, ràbia, impotència, soledat, culpa, buit.

No et diré que tot passa. El dolor no passa. Sempre el tenim aquí, com una ferida de guerra. Però podràs fer alguna cosa amb aquest dolor. Poesia, música, fotografia, art, cine. Potser fins i tot et pagaran per això, i bé. Potser inspiraràs altres persones. Potser ajudaràs altres persones com tu, com jo, com nosaltres.

Tampoc et diré que arribarà algú que t'estimarà. L'amor no és la resposta. Si no et rescates tu, no et rescata ningú. Ni et diré que confiïs en els teus pares perquè de vegades (de vegades, no sempre) els pares són el problema, perquè tu i jo sabem que hi ha pares narcisistes, negligents, maltractadors, abandònics, sobreexigents, perfeccionistes.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Només et puc dir que jo he estat allà, i ara sóc aquí. Que em sento molt a prop teu. Que em fa pena i ràbia que els comptes cuquis i de tot felicitat puguin tenir noms i cognoms i que comptes com el teu hagin de ser forçosament anònims, Que el dolor no hauria de ser motiu de vergonya ni hauria d'amagar-se mai sota d'una alfombra.

Que la felicitat no és contínua ni sempre de color de rosa, però que realment existeix, i que arriba, i que de vegades és violeta i intermitent. I que espero que ben aviat et treguis l'etiqueta de víctima que portes i et posis la de supervivent. H