Antoine Leiris: «L'odi truca a la meva porta, però no el deixo entrar»

El 18 de novembre del 2015, cinc dies després de l'atemptat del Bataclan en què va morir la seva dona, Hélene, va penjar al mur de Facebook una carta titulada No tindreu el meu odi. Han passat 10 mesos i Antoine Leiris admet que no va pensar ni un segon en l'huracà que desencadenaria. Vivia fora del temps, com un bus en un tanc de dolor i sense possibilitat de tornar a la superfície. La carta es va transformar en un dietari, breu i sense filtres, de les jornades posterior a l'atrocitat yihadista que va obrir un esvoranc en la seva existència i en la del seu fill, Melvil.

-Costa comprendre l'impuls d'es-

criure enmig de la devastació.

-La carta de Facebook pretenia explicar a l'entorn íntim qué passaria amb mi i amb Melvil. No tenia la capacitat d'anticipar que això agafaria una dimensió pública. L'escriptura em permetia respirar. Dins dela boira espessa, només estava pendent de la música de les paraules.

-¿Aixó explica la necesitat d'un llibre?

-Quan es mira des de l'exterior, pot resultar estrany. Però l'escriptura és un treball solitari que vaig fer davant d'una pantalla, mentre el Melvil dormia la migdiada, durant les hores nocturnes. En cap moment vaig pensar en el lector potencial. Per mi ha sigut una forma de transcendir, més que exorcitzar, el dolor.

-¿Quina  diferència hi ha?

-Jo no veig el dolor com un mal. Fer-lo desaparèixer és una forma d'oblit, i no vull oblidar. És part de qui sóc, d'on sóc, de com he viscut. Però les paraules tenen una gran importància en la meva vida. Se situen al centre. I em permeten transcendir.

-¿Hi ha prou paraules per explicar l'inenarrable?

-Potser perquè no n'hi ha, he fet un diari de les petites coses.    

-«Des de la mort de l'Hélène ja no hi ha relat, fi de la història», escriu.

-Així ho vaig sentir. Jo havia viscut abans la mort d'algú molt pròxim i tenia la fantasia que la següent vegada seria capaç de viure plenament el dolor. Però passa, i t'aixeques i et veus arrossegat en una presa de decisions ordinàries sobre l'enterrament, la paperassa i les rutines de bany, joc, alimentació i descans del Melvil.

-Al llibre sí mostra desassossec.

-Ha sigut la forma de viure'l plenament. Per mi, el retrat va ser un company de ruta preat, juntament amb la necessitat de restablir la salut familiar, de fer-li comprendre a un nen de 17 mesos que tots dos compartíem l'absència i que hi havia un lloc al món on estaria protegit de les agressions exteriors com quan hi havia la seva mare.

-En les «agressions exteriors» hi inclou els empàtics que volien consolar-lo i alimentar el seu fill.

-En aquell moment no hi havia lloc per a la bona gent carregada de paraules d'amor i ganes de participar, no. Els vaig deixar fora, com moltes altres coses. S'havia parat el temps i havia de reconstituir un lloc on el Melvil i jo ens sentíssim segurs. És ara, amb la distància, que ho puc valorar.

-Quan rellegeix el dietari, ¿es reconeix vostè?

-Vaig posar el punt final i mai l'he rellegit. No puc. M'agradaria conceptualitzar el que va sortir de l'emoció, però no he fet aquest pas.

-¿Tampoc s'ha preguntat per què ella, per què aquella nit?

-No. Suposo que és una forma de protecció. Si em pregunto el perquè, és possible que el següent sigui «¿i si?». «¿I si li hagués demanat que es quedés a casa?». «¿I si fos jo el que hagués anat al concert del Bataclan?»...

-Seria humà.

-Evidentment, sovint m'assalta la idea de rebobinar la pel·lícula i dir-li a l'Hélène que no se'n vagi, que es quedi a casa. Però m'hi resisteixo tant com puc perquè, si ho faig, estic perdut.

-«La mort esperava la teva mare

aquell dia i ells no eren sinó els seus ambaixadors», li escriu al seu fill.

-Sí.

-Prefereix parlar de «fatalitat».

-Sí.

- Però la seva dona no va morir en un accident de trànsit.

-Tinc tota una vida per reflexionar sobre això.

-Va ser assassinada per yihadistes embogits.

-En aquest moment, en què la meva disposició mental està debilitada, en què tinc la immensa responsabilitat d'ocupar-me de l'educació del meu fill, necessito apartar aquesta circumstància excepcional.

-Però...

-Sé que si em pregunto sobre aquesta qüestió corro el risc de voler aportar respostes que només serien recursos intel·lectuals. Arribarà el moment en què em plantejaré amb calma com algú pot arribar a fer una cosa així, com uns homes furibunds deixen sentir el seu veredicte a trets d'armes automàtiques.

-Permeti'm admirar el seu autocontrol.

-Estic ficat en el dolor. Ploro cada dia. És el pla en què expresso lliurement el que sentia per ella. Però també jugo i ric, perquè tinc un fill.

-¿El Melvil ha sigut la seva salvació?

-No és just carregar-li aquest pes a l'esquena. Però sí que és cert que m'he concentrat en el meu paper de pare, i que aquest paper m'ha mantingut surant.

-Segueix sense regalar-los el seu odi.

-Sí. L'odi truca a la meva porta amb regularitat, però el combato oposant-hi la raó. No el deixo entrar.

-Però els hi nega el perdó.

-Sí.

-Si els tingués al davant...

-No m'ho he plantejat ni una sola vegada.

-Alguna pregunta el deu consumir.

-No.

-¿Els passa el mateix a les altres víctimes del Bataclan?

-Tots, els familiars, els ferits, els que van ser al Bataclan i en van sortir il·lesos, han agafat camins de reconstrucció diferents, però tots coincidim en una cosa: en la història de l'absència. Tots ens demanem què es pot fer amb el que queda després de la desaparició.

-Assegura que no construiran la seva vida contra ells.

-Gairebé tots entenem que els extremistes de l'EI són simplement bojos. Se situen a la cúspide de la piràmide de bons i mals musulmans, i tots aquells que viuen pacíficament l'islam en el si de la nostra societat corren el mateix perill que la resta dels ciutadans. 

-A l'Elisi no ho tenen tan clar.

-La situació de l'amenaça terrorista és a l'agenda política de França. Tots els partits es posicionen respecte a la identitat nacional i a la qüestió de si l'islam és compatible amb els valors de la República. Jo, sincerament, ho veig com un circ mediàtic. Com molts de la meva generació, em centro en el que puc fer pels meus conciutadans a petita escala.

-Podria tenir la temptació de votar a la ultradreta.

-Aquí torna a sortir el meu reflex de protecció. Si m'hagués deixat contaminar per les emocions, ¿on seria? L'assesinat d'Hélène va ser una deflagració tal que tot va quedar esborrat. Et sents verge. A poc a poc, vaig tenint petites consideracions polítiques. Però segueixo en el moment de reconstruir-me en la intimitat.

-Acaben de desarticular una altra cèl·lula a França.

-No puc negar que hi ha moments en què vull fugir, d'altres en què tinc la temptació de cridar «que els combatin amb tots els elements possibles». La violència alleuja la pressió. Però estem obligats a raonar. I fins que no em senti sencer, deixaré aquestes consideracions a l'exterior. Sona molt a Walt Disney, però insisteixo que l'única cosa que m'ocupa és l'educació d'un nen. A casa no hi ha ni televisió.

-S'estalvia les atrocitats que revela la investigació del cas.

-L'Hélène va assistir al concert amb un bon amic. Ell va sobreviure i m'ha explicat tot el que necessito saber.

-Una part intransferible. 

-Sí. Tampoc comparteixo el moment en què vaig recuperar el seu cos, la reacció de la família de l'Hélène, el meu estat espiritual o què li explicaré al meu fill quan sigui gran. El que he posat al llibre és el que estic disposat a compartir.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

-¿Veu  possible tornar a estimar?

-El lloc que l'Hélène va ocupar al meu cor és només per a ella. Encara ho és. Però segurament hi haurà una plaça, diferent, per a una altra dona. I espero que sigui un amor tan sincer i profund. Tinc dret a ser feliç i tinc dret a no ser-ho. H