Últims dies a la selva

Arribar a un campament de les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC) acostuma a ser tota una odissea. Per les recòndites selves, rius, planes i sabanes de les regions del Meta i del Caquetá, al centre del país, hi ha escampats alguns dels fronts d'un dels blocs més combatius de la guerrilla i el més nombrós de l'organització; el Bloc Oriental, conegut avui com a Jorge Briceño. A l'endinsar-t'hi, camí de la profunda selva, i cinc hores després de passar una última reserva de l'Exèrcit, la presència de l'Estat es va esvaint i és llavors quan apareix l'univers farià.

Són les anomenades «zones vermelles», d'estrat camperol, per on la insurgència es mou amb llibertat, orienta i exerceix la seva influència. Les carreteres van ser contractades i es van fer construir aquí amb maquinària pesant per la mateixa guerrilla. No estan asfaltades i en època de pluges és difícil transitar-hi, però són bones vies, amb alguns trams gairebé tan amplis com una autovia, i compten amb llocs de peatge que ajuden a mantenir-les. Hi circulen revolucionaris que van canviar la mula i el cavall per la moto o el tot terreny, i també un bon nombre de camions que transporten bestiar. I és que les grans explotacions ramaderes abunden en aquestes regions. Les FARC reconeixen obertament que els cobren un impost de 15.000 pesos anuals (5 euros) per cada animal que posseeixen. «Ens hem de finançar d'alguna manera», es justifica un dels comandaments del sector.

Trajecte intricat

Però les «zones vermelles» aquí són només el punt de partida d'un trajecte que, sovint, prossegueix remuntant durant hores cabalosos rius que s'intriquen entre l'espessor de la selva. I allà, riu amunt i jungla endins, uns 120 guerrillers i guerrilleres celebren al seu campament el final de la guerra i esperen el dia de la firma de l'acord final a l'Havana. Saben que són els seus últims dies a la selva.

Les FARC són tot un món. La disciplina militar, la instrucció política i ideològica i totes les rutines habituals no s'han vist gaire alterades. Els guerrillers segueixen formant, es reuneixen per escuadres, netegen les armes, fan guàrdia, llegeixen, estudien, prenen el seu tinto (cafè) al matí i es van a banyar a la tarda com ho han fet sempre.

El dia comença a les 4.50 de la matinada i s'acaba a les sis de la tarda, just quan deixa d'entrar llum a l'espessa selva. A aquesta hora, tothom es retira a les seves caletas, les habitacions guerrilleres fetes de fusta i fulles de palma. Un cop al llit, molts es fustiguen escoltant per la ràdio les notícies i les tertúlies de les emissores Caracol o RCN, obertament contrària al procés de pau. No en surten mai ben parats. «No som el que els mitjans de comunicació diuen. Ells ens presenten com salvatges i ignorants i els ignorants són ells. No som màquines de guerra. Estimem la vida, ens commovem amb les situacions injustes i som els éssers més sensibles que hi pot haver», diu la guerrillera Paula Sáenz amb una certa ràbia. Els diumenges descansen. Aquest dia juguen a voleibol, assagen danses i teatre, escolten música o projecten pel·lícules. L’actor espanyol Mario Casas aixeca passions entre les guerrilleres. Tres metros sobre el cielo o Tengo ganas de ti ja són tot un clàssic entre la insurgència, però tant riuen i disfruten amb una pel·lícula de Buster Keaton com amb Els ocells d’Alfred Hitchcock. 

    Al campament no hi ha menors, tot i que una gran part va arribar a les files rebels sent nen o nena perquè no van conèixer res més que la presència guerrillera allà on vivien o perquè fugien d’una situació de violència familiar, entre molts altres motius. La majoria  van ser seduïts per la vida revolucionària i van veure en la insurgència un refugi on resguardar-se que va acabar sent casa seva, la seva família i la seva escola. Sobre la guerrilla pesa l’acusació de reclutament forçat de menors que els combatents neguen. En qualsevol cas, una vegada dins ja no hi havia marxa enrere ni possibilitat de sortir. El compromís amb la causa revolucionària quedava segellat de forma indefinida, pràcticament de per vida.

    María Martínez té 30 anys, una cabellera llarga que li cau gairebé fins a terra i sempre està increïblement riallera. Va ingressar a les FARC quan tenia 12 anys i va començar a carregar un fusell amb 14. Reconeix que era una nena i que en aquella edat potser hauria d’haver estat jugant, però tampoc ho va trobar a faltar. «Aquí gairebé tots som fills de pagesos i des de molt petitons ens va tocar anar a treballar. Jo ho vaig fer amb set anys per ajudar a casa. Recordo que vaig guanyar una bicicleta a l’escola per cantar, però la meva germana es va posar malalta i per poder comprar la medicina la vam haver de vendre. Per això crec que aquí a la guerrilla ens agrada tant jugar i fer broma perquè és molt estrany un guerriller que hagi tingut infància», diu. 

    Jineth Sánchez també va entrar a les FARC quan era una nena. Tenia 13 anys. Avui, amb 18, encara amb cara infantil, és infermera en un dels hospitals mòbils de la guerrilla i el seu somni és ser cirurgiana. Està convençuda que si no hagués ingressat a la guerrilla, seria pagesa com els seus pares. «Al camp no hi ha oportunitats perquè el pobre en aquest país no té oportunitats d’estudiar. Allà no teníem ni escola ni accés a la salut», recorda. 

Històries de guerra

El campament ja fa un mes que no s’aixeca del mateix lloc, cosa impensable en altres èpoques. Però fins i tot amb la tranquil·litat viscuda en aquests últims mesos i la declaració del final definitiu del conflicte armat a Colòmbia,  les empremtes de la guerra no són fàcils d’esborrar. Tots han vist morir al seu costat algun company i han viscut la duresa dels bombardejos aeris. Camila López encara recorda la matinada del 22 de setembre del 2010, quan el guarda va cridar «a les trinxeres» i en plena nit a penes va poder agafar les botes per llançar-se a la rasa cavada al costat de la seva caleta. Les bombes van caure durant hores i després van haver d’enfrontar el desembarcament de 400 militars.

    A la tarda d’aquell mateix dia van saber que Víctor Julio Suárez, àlies Jorge Briceño i més conegut com el Mono Jojoy, havia quedat atrapat entre la runa del seu búnquer i havia mort. «El camarada Jorge era un pare per a nosaltres. El Govern va pensar que amb aquell cop quedaríem tan desmoralitzats que sortiríem en desbandada a desertar, però el que van trobar va ser resistència. Els combats es van allargar tres mesos», recorda aquesta guerrillera de 28 anys que acaba de protagonitzar el documental La flor de la lengua de vaca del cineasta espanyol Germán Reyes. Per a l’Estat, en canvi, el Mono Jojoy no només era el màxim cap del Bloc Oriental de les FARC, sinó també un dels rebels més sanguinaris de l’organització guerrillera. 

Bastió històric

I és que totes aquestes zones del Meta i del Caquetá han sigut un bastió històric de la guerrilla i per tant un dels grans camps de batalla de la confrontació contra la insurgència. L’expresident Álvaro Uribe va impulsar aquí l’anomenat Pla Patriota, una ofensiva continuada de gairebé nou anys on es van desplegar 16.000 militars a la regió per fer font al Bloc Oriental. 

    Davant tant de setge militar, va ser aquest bloc el que més va desenvolupar la cirurgia de guerra i va acabar formant desenes de guerrillers com a cirurgians, anestesiòlegs i infermers. A només una hora en llanxa, les marques de la guerra també se senten en un dels quatre hospitals mòbils que les FARC tenen a l’àrea. Fora d’alguna excepció, ningú té títol. Tot ho van aprendre a base d’experiència i d’estudi a les pròpies escoles de medicina de la guerrilla. 

    Enclavat a la selva com un campament més, l’hospital compta amb el mínim imprescindible: un equip portàtil de raigs x, un quiròfan i una sala de construcció de pròtesi per a amputats. Aquí s’han operat i atès tota mena de patologies, en especial ferides de guerra, fractures, hèrnies, perforacions de fetge, apendicitis i qualsevol malaltia tropical, ja sigui paludisme, dengue o la temuda leishmaniosi, un freqüent i greu problema produït per la picada d’un insecte xuclador de sang que provoca ulceres cutànies. Ricardo és un dels pacients de l’hospital. Té 25 anys i està esperant que li construeixin una pròtesi per a la cama. Fa quatre mesos va trepitjar una mina i van haver d’amputar-l’hi. La seva recuperació física i psicològica ha sigut molt ràpida. «Són coses de la guer­ra», diu optimista.

    Ricardo és una víctima més de les que ha deixat aquesta confrontació entre exèrcit, paramilitars i guerrilla i que presenta unes xifres aterridores. S’estima que el conflicte armat colombià ha provocat prop de vuit milions de víctimes entre assassinats, massacres, desplaçament forçat, violència sexual, desapareguts o moltes altres modalitats de violència. 

    La guerrillera Patricia Martínez diu que poden reconèixer haver comès errors en aquesta guerra, però que en cap cas se’ls pot atribuir a ells tal magnitud de víctimes. «A nosaltres ens han volgut presentar com els causants de la guerra però aquí la principal violència i el principal nombre de víctimes el van causar els paramilitars creats pel mateix Estat. Per mitjà d’ells s’ha massacrat i s’ha desplaçat milions de persones per quedar-se’n les terres», afirma.

    I és cert i un fet constatable que els paramilitars han sigut els màxims responsables de l’horror i les morts­ viscudes a Colòmbia. Però segons publicava la revista Semana, citant fonts oficials de la Fiscalia, a les FARC se’ls atribueix la destrucció d’alguns pobles sencers, el segrest de 2.818 militars i polítics i de tenir oberts 11 processos per narcotràfic. Sobre el segrest, algun alt dirigent guerriller ja ha reconegut obertament que va ser un error haver-lo practicat. I pel que fa a la seva relació amb el narcotràfic insisteixen que només cobraven un impost als narcotraficants. 

Trànsit a la vida civil

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

Sigui com sigui, a excepció dels alts comandaments, cap guerriller ras haurà de passar per un tribunal. D’aquí unes setmanes tots diran adéu a la selva on van viure tant de temps per dirigir-se a alguna de les zones d’ubicació assignades en el seu trànsit cap a la vida civil. Diuen que el que més trobaran a faltar serà la fraternitat de viure en col·lectiu i el contacte amb la naturalesa.

    Canviar el xip no serà fàcil. Mai van tenir salari ni diners propis a les butxaques. La guerrilla els costejava totes les coses bàsiques que necessitessin. I estan tan acostumats a viure en col·lectiu i a la disciplina i subordinació militar que no mostren massa entusiasme amb la idea de poder formar una llar i tenir ­fills. Tampoc senten una emoció especial per poder retrobar-se amb les seves famílies. Volen seguir units i el seu amor a la revolució està tan per sobre de tot que són pocs els que s’atreveixen a expressar somnis o desitjos individuals. Rubi sí que ho fa. Li agradaria aprendre a tocar algun instrument musical. També Yurani, a qui li encantaria conèixer Espanya, Damaris, que somia poder veure el mar, i William, que voldria ser ballarí de salsa.