El Dr. Jiménez del Oso torna del més enllà

El fervorós Iker Jiménez mou audiències de milió i mig d'espectadors. El seu mestre, el doctor Fernando Jiménez del Oso (1941-2005), el psiquiatre de les bosses als ulls i la veu cavernosa que va obrir la porta del misteri a finals dels 70, multiplicava la xifra per cinc. Tot bípede que respirés durant la Transició recorda l'esborronadora capçalera del programa Más allá, la seva inquietant mirada, la narcòtica manera de parlar -amb el seu distanciament de creguin-ho o no- de taules voladores, viatges astrals, extraterrestres amagats per la CIA, línies de Nazca, fantasmes o experiències després de la mort. «Encarnava el xaman de la tribu que, a la vora del foc, t'explicava les històries més esgarrifoses», opina Javier Sierra, expert en temes esotèrics i un dels que avui oficien la presentació de la Nueva Biblioteca Jiménez del Oso a la Fira del Llibre de Madrid.

Aquell colós de la comunicació que va rivalitzar amb Félix Rodríguez de la Fuente i els seus voltors comuns, era metge-treballava en un hospital psiquiàtric als matins i a les tardes, a la Clínica López Ibor de Madrid-, però la seva curiositat omnímoda -i unes quantes experiències estranyes- el van portar a furgar fora dels límits del tangible.

L'esperit de Spencer

El seu fill Fernando J. López del Oso, biòleg que es dedica a escriure llibres, explica que en la vida privada del seu progenitor no hi van faltar els fenòmens estranys. «A casa es produïen cruixits de mobles en un determinat racó del saló, per després recórrer tota l'habitació -diu-. Era la forma d'avisar el meu pare que era l'hora d'asseure's a fer la ouija». Solia fer-la amb la seva dona i amb Chicho Ibáñez Serrador, un apassionat de la taula i el seu mentor a la tele. Va arribar a contactar amb esperits de primera, com el de Herbert Spencer, positivista del segle XIX i pare del dar-

winisme social. I un dia es fonien 17 llums; un altre, els esperits no deixaven que s'aixequés de la taula fins a la matinada, passant que hagués d'anar a l'hospital. «A vegades, en pijama, els cridava: '¡Calleu!'», diu el fill. Però aquí no s'acabava la cosa.

Un fantasma gentil

Quan el doctor Jiménez del Oso es va separar, va llogar un pis i al cap de poc temps es va manifestar un ectoplasma femení. Segons sembla, bona gent. «Una vegada estava escrivint un article, no recordava una cita de Marx i, de sobte, va sonar un soroll sord al dormitori, on hi havia una prestatgeria. Allà, a terra, hi havia el llibre de Marx», explica el fill.

En la seva següent residència, tampoc hi va faltar un espectre. «Jo vivia amb la meva mare, però quan anava a visitar-lo, el fantasma em feia autèntiques males passades». ¿Per què tant esperit rondant-lo? «Perquè quan obres una porta, acaba entrant algú», conclou el fill amb lògica.

El mateix Jiménez del Oso, gens procliu a explicar les seves intimitats esotèriques, va preferir donar una explicació científica al perquè del seu èxit. «Posar l'espectador sobre la pista del que és transcendent -deia- equilibra la vida quotidiana, sotmesa a una agressió constant. Descobrir que la realitat s'estén més enllà de la immediatesa reconforta». I la immediatesa d'aquella Espanya preconstitucional era ignota. Encara hi havia soroll

de sabres i l'Església no volia perdre la seva ubiqua autoritat. De fet, l'arquebisbat va posar el crit al cel al veure que el doctor parlava al seu ramat d'espiritisme a l'hora de sopar.

Jiménez del Oso, que segons el seu fill no estava interessat en l'escena política, preferia viatjar pel món i experimentar coses esbojarrades. Es va arriscar bevent vasos d'un fangós beuratge d'ayahuasca que li va donar un mal viatge («com que en prenien les embarassades del culte del Santo Daime, va pensar que seria inofensiu», recorda el seu fill). Es va deixar operar l'esquena sense anestèsia a mans del filipí Álex Orbito. I una mica més i es mor al fallar el motor d'una vella avioneta De Havilland quan sobrevolava les línies de Nazca. Tot a la vista de l'espectador.

Orson també la va fer grossa

Però, com tota estrella de la televisió -encara que fos d'una Telefunken- Jiménez del Oso se'n va anar d'aquest món el diumenge de Resurrecció amb la seva llegenda negra al damunt. En el seu altre programa, La puerta del misterio, va emetre el 13 de febrer de 1983 Alternativa 3, un fals documental d'Anglia TV estrenat el 1977 a la Gran Bretanya. La cinta parlava de desaparicions de científics de primer nivell, suposadament portats a bases situades en un altre planeta, ja que la Terra s'aproximava a una esglaiadora catàstrofe climàtica. Un mockumentary del tipus La guerra dels mons d'Orson Welles que, en boca de qui «va dotar de legitimitat l'estudi del desconegut», en paraules de Sierra, va causar por col·lectiva.

Notícies relacionades

Iker, el nostre Mulder

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Al doctor n'hi va caure una de bona. Fins i tot el psiquiatre Carlos Castilla del Pino va enviar una dura carta de protesta a un diari madrileny. Però Lorenzo Fernández, el seu hereu al timó de la revista Enigmas, que destaca el seu fi sentit de l'humor, es queixa de part d'aquella llegenda.«Encara hi ha qui pensa que a Fernando el van fer fora de la tele després d'emetre aquell programa -diu-. Ell mateix em va dir més d'un cop que després d'aquella nit va estar bastants anys més a TVE, però segons sembla alguns no se'n van assabentar».

Ara, arqueòlegs de la comunicació, rastrejadors de temes paranormals i nostàlgics d'aquells càndids temps del segle XX tenen accés a la Nueva Biblioteca del doctor, editada per Luciérnaga. Els dos primers volums: Viracocha (1984) i El síndrome ovni (1985). I si no, el seu fill Fernando assegura que està en contacte amb ell. Li xiuxiueja coses a cau d'orella des de l'altre costat, mentre forma volutes amb el fum del cigarret i fa sonar els glaçons de gel en el seu Cardhú.