Indignació i democràcia

Vaig passar la primavera del 2011 anant a la plaça on prenia veu la indignació a Màlaga. La majoria dels meus amics començaven a alimentar les files de l'atur, els que acabàvem els estudis ens vèiem sense perspectives i tot un país topava de nassos amb el miratge dels últims anys.

Llavors jo acabava un postgrau d'economia internacional a Madrid, ciutat on ben aviat vaig començar a col·laborar amb la gent de la Comissió d'Economia Sol, sorgida del moviment 15-M. Les desigualtats i la desregulació financera dels últims anys esclataven en les portes giratòries, els oligopolis, els desnonaments, la precarietat i la indignació social. Economistes i no economistes ho havíem d'analitzar i explicar-nos-ho en comú, ho havíem de comprendre ben bé per saber com actuar col·lectivament. I així proposar alternatives rigoroses.

A les places vam aprendre a dialogar i arribar a acords. Amb respecte, amb il·lusió per estar junts sabent-nos en tantes coses diferents. Passar per les assemblees, compartir estudi i acci­ons, ha sigut una escola democràtica tant per als que teníem organització com per als que no. Ens va animar a participar, a ser valents. Vam constatar que fer política a tots els nivells era fonamental per al nostre futur.

Notícies relacionades

Gala Pin: "Ens veuen com un error democràtic"

La música es 'ressitua'

Des d'aleshores res no ha sigut igual per a l'oligarquia. Des de la Corona fins al bipartidisme, totes les institucions s'han vist afectades per aquella articulació col·lectiva de queixes i desitjos, per aquella imaginació col·lectiva.

Cinc anys després, estem llestos per governar.