Carta a tres dones

Em demanen que escrigui sobre aquestes tres dones a les quals em sento tan unit i no és fàcil. La proximitat i l'afecte poden ennuvolar els intents d'objectivitat. Però al mateix temps, elles mateixes amb la seva manera de ser i estar, m'aplanen el camí.

Què puc dir que no s'hagi dit ja de Montser­rat Carulla. Des que la vaig veure baixar per unes escales angostes del decorat de Fang, d'Eduardo Criado, al Romea, aquella noia twist de llarga i sensual cabellera rossa, va quedar gravada en la meva retina per sempre. Gran actriu, actriu de talla i raça, reconeguda i admirada no solament a Ca­talunya -m'atreviria a afirmar que és una de les persones més estimades i respectades-, sinó per tots els amants del teatre de les Espanyes, es tracta amb tota evidència d'«una de les grans».

Amb Montserrat he compartit escenari, plató... i he tingut el gran plaer de dirigir-la en diverses ocasions, entre elles en la seva memorable encarnació de Mag Folan, la terrible mare de La reina de la belleza de Leenane, o Mrs. Armfeld a A Little ­Night Music, en què interpretava amb mestria una dificilíssima cançó o l'esplèndida Sra. Conway... La Carulla no ha sigut mai una actriu fàcil per als directors: dona amb criteri, forta de caràcter i amb opinions ben fonamentades, la seva paleta interpretativa concep i concita tots els colors de l'arc iris. La seva sensibilitat i la seva capacitat per al joc escènic l'han portat a transitar les fronteres i el risc, sempre de manera brillant i amb talent.

Vicky Peña, amb qui tants camins he recor­regut -i tot el que queda-,

és una extraordinària actriu en un país d'extraordinàries actrius. La veracitat que transmet a tots els seus personatges és fruit de la seva extrema sensibilitat, versatilitat, potència i precisió que amb el temps no han fet altra cosa que augmentar. En la nostra última incursió compartint escena a vegades em quedava fascinat com un espectador més: la fondària, la fragilitat, la dissimulació i l'agudesa de la seva Mary Tyrone eren impressionants. Quan al final d'El largo viaje del día... deia: «...luego sucedió algo... ¿qué era?... Ah, sí, ya me acuerdo... me enamoré de James Tyrone... y fui feliz durante algún tiempo...», ens deixava torbats a l'escenari a Alberto Iglesias, Juan Díaz i a mi, de manera que entràvem en l'emoció i en la sorpresa sense possibilitat d'escapatòria.

De la comicitat al drama, de la tragèdia al musical (inoblidables Mrs. Lovett a ­Sweeney Todd, Miss Adelaida a Guys and Dolls, Follies... Maureen Folan, la Homebody de Homebody/ Kaboul i tants altres rols), el seu arc escènic és inabastable. Seriosa en la feina, defensora ardent del col·lectiu escènic, col·laboradora i solidària, no deixa mai d'estar disposada al continu aprenentatge. Va ser el gran ­Carlos Lucena qui primer em va dir quan muntàvem un text de l'irlandès ­Synge i buscàvem protagonista femenina: «¡Afaga-la! Agafa la Vicky. Té una força brutal». No s'equivocava. Generosa i perfeccionista, la ­Vicky sempre té coses noves per oferir.

La Miranda, a qui el seu avi matern li deia cari­nyosament Mirinda (Felipe Peña deia: «Miranda amb gas... ¡Mirinda!») ja de molt petita, quan venien a veure els caps de setmana El tiempo y los Conway, i cap al tercer acte, li acostumava a dir al seu germà, Orestes: «M'ha entrat una cosa a l'ull, vaig al lavabo». L'Orestes somreia per dins, comprensiu. Sabia que cada dissabte li passava el mateix. L'emoció la superava i se n'anava a deixar anar la llàgrima on no la veiessin. Una vegada dominada l'emoció, tornava a veure el final de la funció.

Sempre he intentat seguir -sense molestar ni crear càrregues paralitzants- les actituds i aptituds artístiques dels meus fills,

i la seva mare també: l'Orestes i la música, així com la creació de bandes sonores, i la Miranda i el teatre i la música. Ella té una veu preciosa i un gust exquisit per fer-la servir. Des del seu debut teatral, i després de cantar cinc anys amb el grup de música ­Xazzar, encamina el seu treball escènic amb talent i sensibilitat. Es va endinsant en el món de la interpretació amb gran rigor i passió, absorbint experiències.

Notícies relacionades

Carulla/Peña/Gas: La nissaga continua

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Tot pare assisteix a l'activitat, en aquest cas d'una filla actriu, amb el nerviosisme propi del que vol que tot surti bé. Vaig assistir a una representació on Miranda actuava. El millor que puc dir d'aquella vetllada és que al cap d'uns minuts d'entrar ella en escena, vaig deixar d'observar-la com a filla i vaig començar a disfrutar-la com a actriu.

Elles són, és clar, Miranda Gas, Vicky Peña i Montserrat Carulla. Que no és poc.