Carta a tres dones
Em demanen que escrigui sobre aquestes tres dones a les quals em sento tan unit i no és fàcil. La proximitat i l'afecte poden ennuvolar els intents d'objectivitat. Però al mateix temps, elles mateixes amb la seva manera de ser i estar, m'aplanen el camí.
Què puc dir que no s'hagi dit ja de Montserrat Carulla. Des que la vaig veure baixar per unes escales angostes del decorat de Fang, d'Eduardo Criado, al Romea, aquella noia twist de llarga i sensual cabellera rossa, va quedar gravada en la meva retina per sempre. Gran actriu, actriu de talla i raça, reconeguda i admirada no solament a Catalunya -m'atreviria a afirmar que és una de les persones més estimades i respectades-, sinó per tots els amants del teatre de les Espanyes, es tracta amb tota evidència d'«una de les grans».
Amb Montserrat he compartit escenari, plató... i he tingut el gran plaer de dirigir-la en diverses ocasions, entre elles en la seva memorable encarnació de Mag Folan, la terrible mare de La reina de la belleza de Leenane, o Mrs. Armfeld a A Little Night Music, en què interpretava amb mestria una dificilíssima cançó o l'esplèndida Sra. Conway... La Carulla no ha sigut mai una actriu fàcil per als directors: dona amb criteri, forta de caràcter i amb opinions ben fonamentades, la seva paleta interpretativa concep i concita tots els colors de l'arc iris. La seva sensibilitat i la seva capacitat per al joc escènic l'han portat a transitar les fronteres i el risc, sempre de manera brillant i amb talent.
Vicky Peña, amb qui tants camins he recorregut -i tot el que queda-,
és una extraordinària actriu en un país d'extraordinàries actrius. La veracitat que transmet a tots els seus personatges és fruit de la seva extrema sensibilitat, versatilitat, potència i precisió que amb el temps no han fet altra cosa que augmentar. En la nostra última incursió compartint escena a vegades em quedava fascinat com un espectador més: la fondària, la fragilitat, la dissimulació i l'agudesa de la seva Mary Tyrone eren impressionants. Quan al final d'El largo viaje del día... deia: «...luego sucedió algo... ¿qué era?... Ah, sí, ya me acuerdo... me enamoré de James Tyrone... y fui feliz durante algún tiempo...», ens deixava torbats a l'escenari a Alberto Iglesias, Juan Díaz i a mi, de manera que entràvem en l'emoció i en la sorpresa sense possibilitat d'escapatòria.
De la comicitat al drama, de la tragèdia al musical (inoblidables Mrs. Lovett a Sweeney Todd, Miss Adelaida a Guys and Dolls, Follies... Maureen Folan, la Homebody de Homebody/ Kaboul i tants altres rols), el seu arc escènic és inabastable. Seriosa en la feina, defensora ardent del col·lectiu escènic, col·laboradora i solidària, no deixa mai d'estar disposada al continu aprenentatge. Va ser el gran Carlos Lucena qui primer em va dir quan muntàvem un text de l'irlandès Synge i buscàvem protagonista femenina: «¡Afaga-la! Agafa la Vicky. Té una força brutal». No s'equivocava. Generosa i perfeccionista, la Vicky sempre té coses noves per oferir.
La Miranda, a qui el seu avi matern li deia carinyosament Mirinda (Felipe Peña deia: «Miranda amb gas... ¡Mirinda!») ja de molt petita, quan venien a veure els caps de setmana El tiempo y los Conway, i cap al tercer acte, li acostumava a dir al seu germà, Orestes: «M'ha entrat una cosa a l'ull, vaig al lavabo». L'Orestes somreia per dins, comprensiu. Sabia que cada dissabte li passava el mateix. L'emoció la superava i se n'anava a deixar anar la llàgrima on no la veiessin. Una vegada dominada l'emoció, tornava a veure el final de la funció.
Sempre he intentat seguir -sense molestar ni crear càrregues paralitzants- les actituds i aptituds artístiques dels meus fills,
i la seva mare també: l'Orestes i la música, així com la creació de bandes sonores, i la Miranda i el teatre i la música. Ella té una veu preciosa i un gust exquisit per fer-la servir. Des del seu debut teatral, i després de cantar cinc anys amb el grup de música Xazzar, encamina el seu treball escènic amb talent i sensibilitat. Es va endinsant en el món de la interpretació amb gran rigor i passió, absorbint experiències.
Notícies relacionadesTot pare assisteix a l'activitat, en aquest cas d'una filla actriu, amb el nerviosisme propi del que vol que tot surti bé. Vaig assistir a una representació on Miranda actuava. El millor que puc dir d'aquella vetllada és que al cap d'uns minuts d'entrar ella en escena, vaig deixar d'observar-la com a filla i vaig començar a disfrutar-la com a actriu.
Elles són, és clar, Miranda Gas, Vicky Peña i Montserrat Carulla. Que no és poc.
- Nou recurs tàctic del barça La hipnòtica trampa de Flick
- Fons europeus Una cooperativa rep 40 milions de la UE per a 350 pisos socials
- Una generació de vidre de ferro
- Els efectes del temporal La policia no troba cadàvers després d’inspeccionar el pàrquing de Bonaire
- La tromba a l’aeroport del Prat nega les pistes, la T1 i el pàrquing
- Al minut Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions
- Arquitectura sostenible 'Passive houses': l'estalvi energètic està en l'aïllament
- La cursa electoral Així estan les enquestes als Estats Units: Biden, Trump i les primàries republicanes
- Productes de primera necessitat Consulta els punts de recollida de Barcelona i l'Àrea Metropolitana per enviar ajuda a València
- Àgora La reparació de Salvador Puig Antich, la primera de moltes