Jesús Villegas: "La justícia a Espanya està infiltrada per la política"

Enmig de l'enfonsament econòmic i moral provocat per la crisi, els jutges constitueixen un dels pocs pilars que han continuat dempeus. La quotidiana desfilada de càrrecs públics corruptes pels tribunals llança el missatge que no tot està perdut i que fer justícia és possible. ¿Però és sòlida aquesta esperança? Des del cor de la judicatura, el jutge Jesús Villegas alerta d'un perill invisible inoculat en l'estructura del sistema judicial: si els seus òrgans els decideixen els polítics, la història corre el risc d'acabar com el conte de les gallines que eren vigilades per una manada de guineus. Al llibre El poder amordazado (Península), aquest responsable d'impartir justícia fa advertències severes.

-¿Si el que denuncia és tan greu, per què no es parla més d'aquest assumpte? Estem tan ocupats a retre compte dels casos de corrupció que arriben als jutjats que ningú es deté a mirar l'error estructural que té la carrera judicial d'aquest país. Ho sabem els jutges, que ho vivim diàriament, però només ho comentem a les nostres reunions de cafè. Aquí sí que se senten queixes i s'expressen temors, l'hi puc assegurar. El meu llibre és un crit d'auxili perquè aquest assumpte passi del cafè a l'opinió pública.

-¿Quin és aquest error estructural de què parla? La justícia a Espanya està trucada. Sembla independent, però en realitat és un monstre deforme amb un nan que mou els fils allotjat al seu interior. Aquest nan és un polític que vol controlar els jutges. L'arrel del problema està en el govern del poder judicial, que depèn completament dels partits. Mentre aquesta situació segueixi així, estem en perill. En aquest país, la justícia està infiltrada per la política.

-Però això no és d'avui. No. Fins al 1985, el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) s'elegia a mitges entre els grups polítics i els jutges, però l'esmena Bandrés va modificar aquell sistema i va passar a dependre completament dels partits. El PP, llavors Aliança Popular, va dir que ho canviaria quan governés, però després no ho va fer. Als polítics els agrada controlar la Justícia. No s'adonen que tiren pedres sobre la seva teulada, perquè quan són a l'oposició perden capacitat d'influència.

-¿Quin sistema proposa? No hi ha una fórmula perfecta, però un model com l'anterior, en què polítics i jutges elegíem a mitges els membres del CGPJ, ofereix, segons la meva opinió, més garanties d'independència que l'actual. ¿Amb quina tranquil·litat els jutges poden jutjar els polítics dels quals depenen?

-¿Troba a faltar aquesta tranquil·li-tat? Al seu llibre parla de por a la judicatura. ¿Hi ha aquesta sensació? Els meus companys han demostrat la valentia que atresoren, i som molts els que hem hagut de viure amb escortes, però aquesta por és més subtil. Si a mi em suspenen de feina i sou, em quedo en la indigència. El meu pa depèn d'uns òrgans que responen davant una sèrie de grups polítics. És un sistema pervers i intimidatori que ens porta a treballar amb la sensació de tenir una ganiveta sobre els nostres caps.

-Hi ha qui pensa que un CGPJ elegit per jutges no solucionaria aquest problema, perquè les associacions de magistrats també estan polititzades. Sens dubte. Per això, jo no reclamo únicament la despolitització de la judicatura. També proposo una democratització de la carrera judicial seguint el principi d'un jutge, un vot. Necessitem una assemblea nacional de jutges que verdaderament ens representi. Les associacions parlen per boca dels seus afiliats, ¿però i la resta? Fixi's quina paradoxa: els jutges hem de protegir la Constitució i la democràcia, però com a col·lectiu no tenim democràcia interna.

-També és molt crític amb la proposta del Govern del PP de deixar la investigació dels casos únicament en mans dels fiscals. És gravíssim, perquè augmentaria la contaminació de la política en la justícia, ja que els fiscals, directament o indirectament, depenen del Govern. Qui investiga no pot ser qui acusi, perquè el biaix cognitiu et porta a buscar les proves de càrrec amb més afany que les de descàrrec. Aquesta reforma no persegueix buscar la veritat dels casos, sinó aplicar la política criminal del Govern. Agafem el cas de la infanta Cristina. Es podria haver dit: volem protegir la monarquia i decidim no investigar-la. És una decisió, encara que no m'agrada. Però el pitjor és defensar això i no reconèixer-ho.

-¿Com li expliquem a la ciutadania que el fiscal es dediqui a defensar la infanta, en comptes d'acusar-la? Vull pensar que la fiscalia ha adoptat aquesta postura perquè creu que és de llei. Si obrés per altres motius extrajudicials s'estaria tacant la toga amb la pols del camí. És a dir: estaria prevaricant. Seria gravíssim. Jo tindria por com a ciutadà.

-¿En té? No, perquè confio en la professionalitat del fiscal. Però aquest cas evidencia que la investigació judicial no es pot deixar únicament en mans de la fiscalia. Seria molt perillós.

-¿Com veu la desfilada de casos de corrupció que arriba als jutjats? Em tranquil·litza, perquè significa que el sistema funciona. Aquest país necessitava tallar aquesta ferida perquè sortís el pus que duia dins. El que seria preocupant és que aquests casos no afloressin.

-¿Podem tenir la seguretat que seran justament jutjats? Fins ara, sí. Però si seguim col·locant en els llocs clau de la justícia figures elegides pels partits polítics, es pot començar a donar la desconfiança.

-¿La figura del jutge estrella beneficia o perjudica la imatge de la justícia? A mi no m'agrada. A vegades, el jutge estrella el crea la premsa, que busca herois i concedeix a alguns magistrats el tractament d'actors. Però altres vegades són els jutges els que fan servir la premsa per aconseguir notorietat. Prefereixo la sobrietat amb què Pablo Ruz o Eloy Velasco han portat els seus casos. La figura del jutge ha de ser pètria i asèptica.

-No sempre és així. D'alguns en coneixem les vides i les gestes. Quan passa això, el jutge corre el perill de perdre la dignitat. De jutge estrella ho és també el que es fica en política i més tard torna a la judicatura. Costa pensar que qui ha estat en un costat de la balança sigui després imparcial.

-¿Ho diu per Baltasar Garzón? No el conec personalment, però ha sigut una figura que ens ha guiat i ha inspirat molts jutges, i veure la seva caiguda m'ha omplert de consternació. No comprenc com va poder cometre l'error d'ordenar intervenir les converses entre un advocat i el seu client sense raonar aquesta decisió com calia, servint-se únicament d'un formulari tipus.

-¿Per què creu que ho va fer? La psicoanàlisi ha parlat molt sobre els desitjos d'autoimmolació que s'amaguen en les decisions fallides. És com si a vegades volguéssim autodestruir-nos i busquéssim el nostre propi suïcidi.

-¿Què és el més difícil del seu ofici? Quan vaig començar a treballar com a jutge, la meva preocupació més gran era no saber-me totes les lleis. Ara m'inquieta més que en algun moment pugui obrar amb la balança de la justícia inclinada. Darrere de cada cas hi ha una persona a la qual puc arruïnar la vida. M'obsessiona tant la netedat de l'acte de la decisió judicial que a vegades em fa perdre el son.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

-¿Fins a quin extrem? Quan fa molts anys que ets en la carrera, inevitablement acabes acumulant un munt de cadàvers a l'armari i et preguntes si en totes les ocasions vas actuar correctament. És horrible. Moltes nits, quan me'n vaig a dormir, em pregunto: ¿he pres totes les decisions aplicant la llei o m'he deixat guiar per la meva llei? El meu principal repte és netejar la meva ment de tots els prejudicis quan estic jutjant. I no és fàcil.

-¿Com ho aconsegueix? La meva regla d'or és no tenir en compte cap motivació que no pugui raonar per escrit. El jutge ha de tenir sensibilitat social i antropològica, però ha d'actuar al marge de les seves creences personals. Quan interioritzes això, aquesta feina es converteix en la més bonica del món. La responsabilitat és molt gran, gairebé com la d'un metge, però la satisfacció de fer complir la llei és enorme. Jo pagaria per ser jutge.