Lliure passió per la vida

Vivim en una època de glòria per al documental musical? ¿O en realitat són dies, sobretot, de superàvit? Pràcticament qualsevol artista, disc o anècdota semblen ara meritoris d'una revisió a través del mitjà audiovisual. Davant una oferta semblant, pot costar separar el que és bo del que és, possiblement, una mica menys bo; i per culpa d'aquesta sobreabundància a vegades es poden escórrer petites joies.

Tota aquesta introducció una mica esgarriacries ve a tomb perquè cap amant de la música, o dels documentals del subgènere que siguin, hauria de deixar passar Janis, la pel·lícula que ha construït la prestigiosa directora de cine Amy Berg al voltant de la figura de Janis Joplin, la musa blues-rock.

Un biopic de l'artista sembla una missió impossible -tots els projectes han topat amb problemes, des del liderat per Brittany Murphy fins al més recent amb Amy Adams-, però després d'aquest més que cuidat film d'Amy Berg, gairebé no val la pena fer-ho. Tota l'emoció de Janis Joplin i de la seva vida ja és aquí.

Dolor creïble

Estrenat al setembre al Festival de cine de Venècia i vist també a l'In-Edit, Janis explica la història d'una veu que és llegenda per la seva potència, però també el seu dolor. La directora se serveix per arribar a l'arrel de material personal de Joplin; en particular, de cartes que l'artista va escriure a amics, amants i familiars, narrades aquí per la veu més subtil de Chan Marshall (Cat Power).

Escoltar les paraules que una persona ha escrit només per als seus éssers estimats voreja la intromissió, però la pel·lícula de Berg no arriba a la intimitat -una mica incòmoda- d'altres films documentals nodrits de material personal com Cobain: Montage of heck, dedicat al líder de Nirvana, o Amy, sobre l'enyorada Amy Winehouse. Cobain, Winehouse, Joplin: tres estrelles unides per la seva afiliació al club dels mites que van perdre la vida amb 27 anys.

D'aneguet lleig a paó

L'ús de les cartes serveix, a més, per posar llum sobre una cara poc coneguda de l'artista: la seva vida familiar i els seus dies d'escola i institut, que van marcar (com ens passa a tots) la seva relació adulta amb el món, que no va ser del tot fàcil. Els seus germans petits, Linda i Michael, figuren en el repartiment d'entrevistats de la pel·lícula.

L'amant de la llibertat Janis no va ser feliç a Port Arthur, Texas, ciutat marcada pel racisme del sud, en què, com ens recorda la pel·lícula, hi havia una unitat activa del Ku Klux Klan. La van fer fora del cor del col·legi per no seguir les instruccions i durant els tres últims anys d'institut va ser assetjada tant per les seves creences liberals com pel seu físic i imatge, poc ajustats als cànons de femineïtat regnants.

El 1963, una fraternitat va tenir la terrible ocurrència de dir-li «l'home més lleig» del campus, cosa que li va destrossar l'esperit. Però temporalment només. Janis era molta Janis.

Després de mudar-se a San Francisco buscant una carrera musical i una vida menys reprimida, va trobar l'aprovació que no hauria somiat mai. Com va escriure la clàssica crítica musical Ellen Willis, Joplin va passar «d'aneguet lleig de Port Arthur a paó de [del barri de] Haight-Asbury». Es va deixar portar per les ànsies de vida i va explorar la seva molt alliberada sexualitat. També es va enganxar a beguda i drogues, en part perquè semblava pensar que les dues coses formaven part del que feia autèntica una artista.

Música i amors

Amy Berg explora a fons la música i els amors de Joplin, entrellaçats sense remei: la cantant de Big Brother Holding Company (BBHC), amb els quals va gravar dos discos, s'alimentava de les passions tant positives com negatives per donar força a les seves interpretacions. Diguin-ne honestedat emocional. Va tenir històries profundes, d'altres que potser van anar en una sola direcció, i una última de molt important, amb David Niehaus, a la qual la pel·lícula dóna la categoria d'història tràgica.

Notícies relacionades

El Club dels 27, llegendes mortes

Els sis discs que van erigir el mite

Les paraules més amargues vénen dels seus vells companys a BBHC, que lamenten que deixés el grup per trobar un nivell més alt de fama. Els seus dos últims discos els va treure en nom propi. I got dem ol' kozmic blues again mama!, del 1969, és un exercici de blues-rock psicodèlic amb potent secció de metalls. El següent, Pearl, conté èxits emblemàtics com Cry baby i Me and Bobby McGee, aquest últim versió d'un tema de Kris Kristofferson, que apareix entrevistat a la pel·lícula, igual que artistes més actuals com Pink i Juliette Lewis.

Joplin no va assistir a la celebració d'aquestes cançons. Pearl es va publicar el mes de gener del 1971, tres mesos després de la seva mort per sobredosi d'heroïna. Les drogues, paradís artificial al qual accedia segons el seu últim nòvio per allunyar-se de la tristesa: la seva i, en realitat, la de tothom.