José Moisés Martín Carretero: "Estem repetint els mateixos errors d'abans de la crisi"

Abans de llicenciar-se en Economia i cursar postgraus en finances, polítiques públiques i economia internacional, va treballar en ajuda al desenvolupament a Palestina, el Sàhara, el Líban i l’Amèrica Llatina amb diverses oenagés.

Després de coordinar els treballs de l’Agència Espanyola de Cooperació Internacional i l’ONU, va ser consultor econòmic de Corea del Sud. Des de fa tres anys dirigeix la consultora Red2Red, que ofereix serveis a organismes públics, des d’ajuntaments fins a entitats internacionals.

Pertany a Economistas Frente a la Crisis, ‘think tank’ de perfil progressista. El seu últim llibre, ‘España 2030: gobernar el futuro’, l’ha prolongat l’exdiputat socialista Eduardo Madina.

Després d’analitzar a fons les constants vitals del país –les actuals i les dels últims trenta anys–, l’economista José Moisés Martín Carretero té clar què els diria a Pedro Sánchez, Pablo Iglesias i Albert Rivera si pogués colar-se a les reunions on es negocia el pròxim Govern: que posin els llums llargs i pensin en el futur llunyà, no en les pròximes eleccions. Al seu últim llibre, España 2030: gobernar el futuro (Deusto), explica, amb números a la mà, els canvis estructurals que necessita el país si no volem repetir el nostre passat més recent. Una nova crisi, diu, ens castigaria més que l’anterior.

–Els economistes i els politòlegs acostumen a fer servir una expressió que a vegades sembla un mantra: canviem el model de país. ¿A què es refereixen, realment? Fa 30 anys teníem clares les nostres metes: aspiràvem a consolidar la democràcia, a modernitzar el país i a acostar-nos a Europa. Aquests objectius ja es van aconseguir els anys 90. Des d’aleshores, hem viscut de la inèrcia d’aquell impuls. Hem estirat massa el model de la transició. La crisi va fer sortir a la llum que depeníem de sectors molt poc productius. El que és alarmant és que avui seguim igual.

–¿Igual? Estem repetint els mateixos errors d’abans. El patró de creixement de la nostra economia torna a recolzar-se en la inversió immobiliària i en serveis amb poc valor afegit i salaris baixos. No hem après la lliçó de la crisi.

–Llavors ¿què hem fet aquests anys? Hem estat pendents de la prima de risc i de sortir de la recessió en comptes de dedicar-nos a canviar el nostre model productiu. Seguim tenint un personal molt poc qualificat i una classe empresarial molt poc innovadora. El percentatge de treballadors que guanyen el salari mínim, o menys, ha passat del 9 al 14%. El creixement s’està sustentant en creació d’ocupació barata que no va al sector tecnològic, sinó que torna a l’únic que sabia fer: la construcció, l’hostaleria, el comerç. El que és greu és que si ara hi ha una nova recessió mundial, ens agafarà en pitjors condicions, perquè no tindrem els matalassos que teníem abans.

–Parla de canviar de model productiu. ¿Com convertim una fusteria que feia portes i finestres per a la construcció en una fàbrica de microxips? Hi ha diferents teories. Una proposa flexibilitzar el mercat perquè aquest, de manera natural, desplaci els recursos des dels sectors menys productius fins als més productius. Aquesta ha sigut l’aposta de l’actual Govern. Altres economistes pensem que aquest reequilibri requereix una acció decidida des del sector públic. La formació dels treballadors que abans feien cases i ara han de rehabilitar-les amb criteris d’eficiència energètica no la proporcionarà el mercat per si mateix, s’ha d’estimular.

–¿Com es faria? A vegades no fa falta inversió directa, sinó només que l’Administració emeti senyals per advertir que convé invertir en certs sectors i no en altres. S’hauran de destinar recursos, sí; però també canviar les regulacions del mercat. Avui es protegeixen sectors que estan destinats a desaparèixer, com els que afecten el canvi climàtic. En canvi, en altres camps, com l’economia col·laborativa, hi ha una sobreregulació que n’impedeix el creixement. S’ha de facilitar que la nova economia es desenvolupi i vèncer les resistències del que és vell a desaparèixer.

–¿Proposa tancar mines de carbó i obrir portes a Uber? És una manera massa simple de dir-ho, però en el fons es tracta d’això. Hi ha sectors condemnats a extingir-se, ens agradi o no. És a les nostres mans que la transició es faci de manera responsable, acompanyant aquests treballadors cap als nous oficis. Aquest canvi té un cost humà que s’haurà d’atendre amb polítiques socials.

–Proposa crear una Agència Nacional d’Investigació i Desenvolupament. ¿És l’Estat qui ha d’invertir en microxips? La innovació no es dóna si no hi ha massa crítica en la demanda que n’incentivi el desenvolupament, i a vegades fa falta que el sector públic hi doni l’empenta. No es tracta de finançar, sinó de facilitar que es generi aquest mercat. Avui tenim pantalles tàctils als mòbils perquè el Departament d’Estat dels Estats Units hi va invertir i va generar la demanda perquè aquest invent es desenvolupés. Va passar el mateix amb el GPS: va ser una aposta del Departament de Defensa d’aquest país. La demanda fomentada des del sector públic és la que estira la innovació tecnològica, i des d’aquí es distribueix al mercat.

–¿Com es va fer a Espanya amb les renovables? Sembla que allò no va sortir gaire bé. L’esperit d’aquella aposta política era bo, però estava mal plantejat. Es va implantar un sistema sense límit que va fer que la factura energètica creixés de manera desorbitada. Però no en tingui cap dubte: és l’Estat el que ha d’estirar el mercat perquè aquest respongui amb innovacions, no al revés.

–Al seu informe dedica molta atenció a l’educació. ¿És el nostre principal problema? La nostra població activa està descompensada. Tenim molts universitaris i molta mà d’obra sense qualificació, però poca població amb formació secundària capaç d’accedir al món laboral. A Alemanya acabes secundària o formació professional i trobes feina. Aquí estàs igual que si només tinguessis estudis primaris. S’ha d’acostar la formació professional al món laboral i convertir-la en formació permanent. Al món que ve ens haurem d’estar formant fins al dia que ens jubilem.

–¿Alguna altra correcció? També s’hauria d’acabar amb la demagògia de la universitat. No podem seguir pagant títols que no tenen rendibilitat social, i per tant s’haurien d’apujar les taxes, i també les beques, encara que soni impopular. Però el problema del nostre sistema educatiu és anterior.

–¿A què es refereix? Les competències personals s’adquireixen de petit, però aquí invertim poc en educació infantil i primària. Aquest és el problema. Hauríem de dotar els professors del pes que tenen a la societat, que és més del que els reconeixem. La mestra del meu fill és la persona més important de la meva vida, després de la meva família, perquè poso a les seves mans la formació del meu fill, que és el futur del país. Hauria de ser una professió d’elit, ben pagada i considerada, com passa a Finlàndia i a Corea del Sud.

–Algunes de les seves propostes costen diners, però ara que es debat quina política hauria de seguir el pròxim Govern, vostè demana resistir a la temptació d’abaixar els impostos. No es tracta de gastar diners públics, l’Administració també pot catalitzar inversions des del sector privat. El pla Juncker va en aquesta línia. Amb poc esforç es poden mobilitzar molts recursos. El pròxim Govern hauria de renegociar amb la Unió Europea els terminis de la consolidació fiscal, però no ens podem permetre el luxe d’abaixar els impostos perquè necessitem diners per invertir en el futur del país. Qui digui que els abaixarà és un irresponsable que ofereix una alegria avui però problemes el dia de demà.

–¿Aquestes propostes són d’esquerres o de dretes? Ni d’un costat ni de l’altre, sinó tot al contrari. Reconec que la meva mirada és progressista, però aquestes qüestions són transversals i haurien de quedar fixades independentment de qui estigui governant a la Moncloa.

Notícies relacionades

10 coses que cal saber de Sílvia Caballol, l’‘amor’ de l’(ex)bisbe de Solsona

Twitter, any I: la impulsiva revolució d’Elon Musk transforma la xarxa social i redueix el seu negoci

–¿Com està veient les negociacions per formar Govern? Tenim una cultura política molt guerracivilista i poc donada a l’entesa. Només has de treure el nas a Twitter per comprovar-ho. Tot està massa polaritzat. La gent oblida que es pot ser molt d’esquerres i arribar a acords amb qui està als teus antípodes ideològics per assegurar el futur del país.

–¿Què els diria als líders polítics si pogués assistir a les reunions? Que pensessin en els pròxims 20 anys, no en les pròximes eleccions, i que fossin generosos amb el futur del país. Els demanaria que tinguin la valentia de dir als espanyols les coses tal com són, no el que creuen que volen sentir. I que abandonin els cinturons sanitaris. No es pot construir el futur d’Espanya sense comptar amb el que signifiquen Podem i el Partit Popular. Tots dos han de ser als pactes, tots dos haurien de pujar al barco.