24 maig 2020

Anar al contingut

40 ANYS AMB, 40 ANYS SENSE

Franco, aquell ninot

MANEL LUCAS

Franco, aquell ninot

minoria absoluta

Des de fa 15 anys Francisco Franco és una presència familiar per a mi. Aquesta frase pronunciada en certs contextos seria dramàtica, perillosa. O il·legal. No crec que sigui així en el meu cas: el meu Franco familiar és un ninot, una venjança pòstuma contra un dictador al qual hem tingut la fortuna de convertir en un pallasso. Per un altre costat, no tot el que és familiar és necessàriament positiu; segur que saben a què em refereixo.

Com deia, ja fa 15 anys que vam convertir Franco en un personatge humorístic. La seva estrena va ser en el programa Minoria absoluta, que vam engegar a RAC1 el 2000 amb Toni Soler i Queco Novell. Es tracta, per descomptat, d'un arquetip de feixista, que extreu els seus gags de dues fonts diferents. Per un costat, els referents propis de la història del franquisme, recordats pel públic de més edat, però que també poden connectar amb la gent més jove perquè molts dels seus llocs comuns són molt reconeixibles (anava a dir «populars», però he intuït possibles malentesos que m'han aconsellat canviar d'adjectiu). Per un altre, el Franco de Minoria absoluta i Polònia (i ara, també, d'El matí de Catalunya Ràdio) és un reflex còmic de tics franquistes que encara detectem en la política d'avui. És curiós com, a vegades, les dues fonts es combinen en un acudit amb contingut històric que, una vegada pronunciat, resulta inquietantment vigent.

Per la meva part, ho admeto, dono gràcies per poder divertir-me tant com ho faig cada vegada que abdueixo el decrèpit autòcrata i el ridiculitzo. Imitar Franco em permet un exercici estimulant: sobre aquest o aquell assumpte ¿què és el que jo no opinaria mai? Doncs això, això és el que dirà el personatge. També els confesso que la idea de convertir-me ocasionalment en una figura històrica se'm fa molt atractiva, malgrat que la figura sigui la que és.

De tant en tant algú qüestiona la pertinència de fer riure amb un dictador de la mida de Franco. Comprenc el desconcert inicial, però si escoltem el que el personatge diu, difícilment podrem arribar a la conclusió que se l'està absolent de res, més aviat al contrari. Franco com a titella és humor negre, i ja saben el que això significa: temes negres però tractats de manera que provoquin riure. Un riure que en cap cas significa benevolència amb res.

Sóc tan gran que a la meva joventut existia la mili obligatòria, però vaig aconseguir enganxar pels pèls la llei d'objecció de consciència. Sóc objector. ¿Qui m'havia de dir, quan vaig rebre la llicència definitiva de l'exèrcit que mai vaig servir, que passaria des de començaments d'aquest segle vestit de militar?

Manel Lucas recrea el personatge de Franco a 'Polònia' (TV-3) i 'El matí de Catalunya Ràdio'