28 maig 2020

Anar al contingut

40 ANYS AMB, 40 ANYS SENSE

¿Què se'n va fer dels franquistes?

JUANCHO DUMALL

Adolfo Suárez i Felipe González.

Adolfo Suárez i Felipe González.

El cadàver de Francisco Franco va quedar exposat a la Sala de Columnes del Palau d'Orient de Madrid els dies 22 i 23 de novembre de 1975. Es calcula que gairebé mig milió de persones van desfilar davant del fèretre. No obstant, pocs mesos després, recuperada la democràcia, encara que en precari, va semblar que Espanya es quedava sense franquistes. Els partits que defensaven els postulats de la dictadura van patir una forta derrota de la qual mai més es van recuperar. Els grups ultres, com Falange, no van obtenir representació parlamentària i l'Aliança Popular de l'exministre Manuel Fraga es va quedar en el 8% dels vots. L'últim president del Govern de Franco, Carlos Arias Navarro, ni tan sols va ser elegit senador per Madrid.

El cas de l'oligarquia que va estar al poder durant la dictadura és una raresa històrica per l'anomenat harakiri, terme que al·ludeix a la votació per les Corts franquistes de la reforma política que obria pas a la transició democràtica. És cert que els que van pilotar aquell període -amb el mateix Adolfo Suárez al capdavant- procedien d'aquella vella estructura del Movimiento Nacional, però també ho és que la reforma va obrir pas a una nova classe política.

¿Qui són, doncs, els hereus del franquisme en l'Espanya democràtica? En un principi va ser l'AP de Fraga la que va recollir uns quants exministres del general i va defensar no pocs dels seus postulats. El partit va evolucionar després, malgrat que va conservar, i encara conserva, elements ideològics de la dreta dura, com la nostàlgia de l'Estat centralitzat i la negació de la realitat plurinacional d'Espanya.

En els 40 anys transcorreguts des de la mort de Franco, i arran de l'enfonsament de la UCD, s'ha consolidat a Espanya un sistema de partits que ha permès l'alternança al Govern central de populars i socialistes. El PSOE i no el PCE -el partit que més es va oposar a la dictadura- va aconseguir l'hegemonia política en el centreesquerra, i així es va fonamentar un bipartidisme imperfecte, on han tingut una forta influència les forces nacionalistes catalanes i basques.

Aquest model és el que ha entrat en qüestió en aquesta legislatura com a conseqüència de la profunda crisi econòmica que va esclatar el 2008 i per l'aparició de partits emergents.

Però el més important en els 40 anys que van de les cues davant el fèretre de Franco fins avui és l'obertura d'Espanya a Europa i al món, la recuperació de les llibertats i l'entrada del país en la modernitat.