Aquí al cel com a la terra

Déu em va donar la potestat d'eliminar els comunistes del món, i pels serveis prestats, em va permetre viure confortablement al seu Regne. Des que visc apartat del servei públic, dormo malament. I dic servei públic perquè jo vaig ser un servidor a Espanya, encara que alguns confonguessin el meu deure amb el d'un polític, tal com va passar en vida amb el periodista Rodrigo Royo quan va venir als meus furs per queixar-se de com de malament l'havia tractat el règim. ¡El molt rufià! Però com que jo sempre he sigut un home just, vaig treure el pare de la pàtria que porto dins, i li vaig contestar: «Faci com jo, no es fiqui en política».

La política i els polítics són ocells de mal averany, però des del meu retir, m'he adonat que Déu, aquell Déu al qual jo vaig confiar les meves essències, és un d'ells i no li cauen els anells quan decideix acceptar al seu Regne comunistes descreguts de les violacions, els crims i les persecucions comeses per l'horda roja. Com jo ja vaig dir, l'única democràcia bona és l'orgànica, en què els judeomaçons i comunistes no tenen un lloc sota el sol de la pàtria si no és a l'ombra dels murs d'execució; i als que intenen trencar la unitat d'Espanya, a l'ombra del botxí i del clau del garrot que martelleja els infidels. La verdadera democràcia és aquella en què els drets dels individus estan supeditats a la família, al municipi, al sindicat vertical, a la santa mare església i al partit únic, i la resta són extravagàncies de malfactors.

Fill de sediciós

Déu em va donar la possibilitat de tornar i li vaig dir que no. Fins i tot em va oferir l'oportunitat de tornar clonat, tal com va ficcionar un escriptoret roig fill d'un esvalotador bolxevic. La maldat es porta a la sang i aquell fill de sediciós va tenir la gosadia de fer clonar una rèplica de la meva persona de la cèl·lula d'un pèl del meu bigoti robat pel marit de la meva filla Carmencita. A Cristóbal sé que li deien el Marqués de Malavida, o el yendrísimo, i que alguns deien que com a metge «havia matat més en la pau que jo, el seu sogre, en la guerra», i encara que de Cristóbal en vaig esperar el tot i el no res i robar-me un pèl del bigoti mentre jo jeia al llit del dolor és una probabilitat no descartable, la clonació està molt per sobre de la seva sapiència professional i, per descomptat, de la seva intel·ligència.

A Espanya ja no queda ningú dels que van salvaguardar la victòria i es van unir a mi i a la gran força de la raó en la gran croada que va salvar la nostra pàtria de les urpes dels impius. La frase pot sonar afectada, però quan es tracta de parlar d'Espanya, les paraules guanyen en prestància i en lirisme viril.

El dia que vaig arribar al cel em vaig trobar amb el meu enyorat Carrero Blanco. «Luís, fill meu, ¿ja t'han fet sant?», li vaig preguntar amb les llàgrimes banyant els meus ulls expatriats. L'almirall, tan savi com sempre, em va mirar amb la serenitat del seu valor i em va respondre: «No Excel·lència, és el volant del Dodge que encara no me l'han pogut extreure». Tenir Luis al meu costat ha sigut la meva salvació en un sentit intendent i lidera un grup de tecnòcrates celestials que supleixen l'absència domèstica de Carmen, la meva dona. Pel que es veu, va morir amb els collarets posats i el pes impedeix que la seva ànima pugi. L'última notícia és que vaga en un cumulonimbus perdut a l'estratosfera.

A qui sí que vaig trobar va ser Fraga Iribarne. Malgrat que el vaig veure molt debilitat en les seves capacitats motrius, li vaig cridar «traïdor», «constitucionalista», i després d'un petit enrenou en què ell tractava de defensar-se i jo d'estocar-lo amb l'espasa de Santiago l'Apòstol, em va dir, em va assegurar senyant-se, que no tenia res a témer de l'Espanya Constitucional, que tot seguia atado y bien atado com havia sigut el meu designi, i que jo estaria orgullós dels seus meniños ideològics, que encara tocats pel virus del neoliberalisme, governen Espanya amb puny d'acer mirant d'imposar una democràcia inorgànica. Almenys, això és el que vaig poder entendre perquè amb el pas dels anys, a Fraga se li ha galleguitzat l'idioma del gloriós Cid Campeador.

Notícies relacionades

Del bust al retrat en temps rècord

¿Què se'n va fer dels franquistes?

Encara que em costa dormir allunyat de les meves obligacions, no tornaré. L'única raó per la qual tornaria seria per reconduir per la via del bé el cognom Franco, últimament esgarriat per culpa de les modernitats d'una societat ferida de llibertinatge. En l'excés moral dels meus descendents sanguinis, denoto l'estigma del meu germà Nicolás, no el meu. Jo sóc el Caudillo que va salvar la Pàtria de la decadència ètica i moral.

¡Arriba España!